Sabem, mitjançant la intel·ligència, que el que la intel·ligència no copsa és més real que el que copsa», llegim a La gravetat i la gràcia, l’obra clau que recull el pensament de Simone Weil, apareguda enguany a Fragmenta en l’acurada edició catalana de Pau Matheu. Efectivament, la raó és imprescindible per tot de coses pràctiques, però no té gaire res a dir davant del que és realment important en la nostra existència: saber viure i saber morir; trobar el teu lloc en el món; preservar i conrear la justícia, la bellesa i la veritat; esquivar les seduccions del poder. El sentit de qualsevol espiritualitat genuïna és aprofundir en l’experiència d’això «més real» que, ens diu Weil, «la intel·ligència no copsa».

Quelcom ben semblant ens diuen companys de llengua i sensibilitat de Simone Weil com Saint-Exupéry («l’essencial és invisible als ulls») i Blaise Pascal («el cor té les seves raons, que la raó no coneix gens»). L’ull de la raó pot esbrinar amb precisió, però no hi veu mai gaire lluny ni percep el que és essencial o més real. Per això cal el que de vegades s’ha anomenat «ull de l’esperit». Però som en un món en què l’ull de la raó creix desproporcionadament i obtura l’ull de l’esperit. Això causa aberracions òptiques, de les quals es deriven altres aberracions —ètiques, estètiques i cognitives.

Simone Weil, jove de mirada extraordinàriament lluminosa i penetrant, que llegia Plató directament en grec (deia que «res no supera Plató») i la Bhagavad Gita en sànscrit, va deixar enrere, com és sabut, l’espiritualitat jueva dels seus avantpassats per orientar-se cap a una espiritualitat cristiana de fondària mística. Menys sabut és que també va deixar enrere la utopia urbana del París de la seva infantesa i dels seus estudis per ressonar, amb intensitat gairebé mítica, amb la civilització occitana, germana bessona (i durant segles indistingible) de la catalana. En una de les versions d’«En què consisteix la inspiració occitana» (dins El geni d’Oc, recull de textos de Simone Weil escrits a Occitània al principi de la Segona Guerra Mundial, amb pròleg i traducció de Jordi Quingles) escriu: «Hi va haver una civilització romànica, i va ser incomparable. Diversos països en formaren part, però sabem que en molts aspectes el país d’Oc en va ser el centre. […] La civilització grega i la civilització romànica són les úniques que varen rebre una part prou pura del que és etern per poder ser autènticament fonts d’inspiració.» I afegeix que la civilització occitana, «tan prematurament assassinada», resulta «indispensable» per retrobar el camí del món occidental.

Segurament Weil no era prou conscient que alguna cosa d’aquell món ha perviscut a Catalunya, quan hi va venir al principi de la Guerra Civil. Però els seus ideals revolucionaris marxistes i anarquistes no li impedien ser molt crítica amb les utopies modernes —especialment amb les de caire tecnològic. A La gravetat i la gràcia escriu que «els tres monstres de la civilització actual» són els «diners» (ara més poderosos com a finances especulatives), el «maquinisme» (ara més conegut com a tecnologia) i l’«àlgebra» (ara més omnipresent com a digitalització i big data). També lamenta que «la vida dels pagesos provençals ha deixat d’assemblar-se a la dels pagesos grecs descrits per Hesíode, aproximadament des de fa cinquanta anys», al mateix temps que també es produïa la «destrucció de la ciència tal com la concebien els grecs» —de manera que «els diners i l’àlgebra han triomfat simultàniament».

Com s’escau en un món en què l’ull de la raó obtura l’ull de l’esperit, en la ciència contemporània les quantitats eclipsen les qualitats. Weil s’adona que «l’esperit, en sucumbir al pes de la quantitat, no té cap altre criteri que l’eficàcia» (és a dir, els diners, el «maquinisme» i la seva versió més actual, la tecnocràcia). Descartes i Galileu ja havien establert que només és veritablement real el que és mesurable, reduïble a quantitats. En canvi, pels grecs clàssics, el que és matemàtic o abstracte mai no s’ha de confondre amb el que es manifesta de manera concreta i encarnada en el món (una taronja mai no serà, ni ha de ser, perfectament esfèrica; si ho fos, seria antinatural). Aquí ve a tomb aquesta reflexió de Simone Weil sobre Galileu: «Prenent com a principi el moviment lineal il·limitat, i no el moviment circular, la ciència moderna ja no podia ser un pont cap a Déu.»

 

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Share