Quan venim a l’existència, ens trobem immediatament submergits en els batecs i en les respiracions de la vida: l’alternança dia-nit, la successió de les estacions amb les variacions de llum, temperatura, pluges i sequeres, els cicles de transformació vegetal i animal, els ritmes de la convivència humana… Les tradicions còsmiques i aborígens ens orienten a no concebre separació entre aquestes dimensions: la realitat és un concert de relacions circulars, un ritme d’interdependència dinàmica que lliga totes les coses i tots els éssers. La rítmica en creu de la música africana (superposició de ritmes creuats sobre un patró rítmic principal) expressa meravellosament aquesta vivència polirítmica de la interdependència entrecreuada de les relacions humanes i naturals en el ritme unitari de la vida.

Trobar el propi lloc en l’existència equival a assumir i desenvolupar un paper personal d’interrelació, el propi ritme de participació en el gran ritme de la vida. Si per a algunes cultures antigues la persona havia d’adquirir un paper social diferenciat segons les seves qualitats i inclinacions naturals (com en el cas de la noció de varnasdrama-dharma en l’hinduisme vèdic abans que degenerés en la idea de castes), en el taoisme la idea d’adequació individual a les condicions existencials assumeix una portada més essencial: tots els processos i, per tant, totes les situacions, són una articulació rítmica d’expressió i de silenci, de moviment (yang) i de quietud (yin). Els trigrames i els hexagrames de l’I-ching expressen esplèndidament aquesta interpretació dels processos com a patrons rítmics, ritmes que el savi pot secundar i acompanyar cap a la seva espontània maduració. Per tant, l’ésser humà autèntic es posa al centre (zhong) de cada transformació, atès que la saviesa és la capacitat d’anar al compàs (wei shi), de seguir el ritme de la regulació universal.

Descobrir el propi ésser com a ésser-ritme significa perdre la percepció de si mateix com un ego individualitzat separat de l’entorn, significa prendre consciència que la mateixa funció reguladora no és de cap manera autocentrada i unidireccional, sinó que coparticipa en els ritmes dels altres éssers, i això implica l’abandó de tota intencionalitat subjectiva per deixar-se dansar pel ritme de l’ésser. Per aquest motiu, la totalitat de les tradicions espirituals ens orienten a despullar-nos de la nostra subjectivitat egocentrada, dels nostres desitjos, de les nostres aversions, de les nostres idees orientades… Per ésser música cal, primer de tot, començar a ésser silenci.

El silenci de l’ego també és condició per despertar-se en aquella dimensió última cantada per les tradicions oceàniques (com budisme, hinduisme upanixàdic i jainisme): experiència de consciència plena que podríem anomenar experiència d’ésser timbre. Així com una caixa de ressonància d’un instrument musical ha de ser cava i buida per amplificar un so, hem de buidar la nostra consciència de tot contingut condicionat, de tot aferrament (upadana) i contacte (sparsha), per ressonar plenament de la naturalesa essencial de la realitat. Aquesta experiència és de naturalesa tímbrica, ja que transcendeix el pla de l’existència condicionada encara que sigui immanent, de la mateixa manera que el timbre d’un instrument és independent de condicions rítmiques i tonals, encara que es manifesti a través seu. No és casualitat que el cant tibetà, per exemple, no desenvolupi melodia i aspecte rítmic: l’emissió reiterada d’un to greu dirigit a fer ressonar la veu amb tots els seus diferents ressonadors afavoreix de manera correlativa la pràctica meditativa. Així, la consciència buidada per la meditació descobreix la vacuïtat última com a experiència de plenitud tímbrica, embeu tot tipus de percepció (visual, auditiva, olfactiva…, mental), permet experimentar-se en unitat amb la realitat sencera, com a experiència de participació en la ressonància del timbre que ressona en cada cosa, ésser i fenomen. 

La condició actual de la humanitat es troba lluny d’un estat originari d’espontània autoregulació rítmica; així mateix, la preponderància d’interessos individuals i la falta de consciència col·lectiva de la no-separabilitat entre els éssers no afavoreix el despertar natural de les consciències a la naturalesa tímbrica de la realitat. La humanitat pot apuntar cap a la restauració d’una harmonia originària? Les tradicions monoteistes responen a aquest anhel cridant amb insistència cap a la renovació del món segons un acord col·lectiu d’actuació ètica. Tota intenció i intervenció ètica és una ressonància de l’ésser en el temps, expressió d’una harmonia sapiencial en una concatenació de fets i esdeveniments als quals dona finalitat i sentit, és a dir, una melodia. Així, cada melodia cantada és una concreció ètica en pensament, 

paraules i acció d’un mode de vivència davant l’absolut, cant, acompliment i repòs d’allò existent a la presència de l’ésser. La salmòdia monòdica d’origen monoteista, amb la seva nota bàsica de retorn modal, encarna estupendament l’anhel melòdic de l’ànima que apunta a reunir-se amb l’U. Els profetes són cantors d’aquesta harmonia modal en melodies diferents, instruments de revelació tocats per l’ésser-melodia. La relació entre els monoteismes també és de caràcter simfònic: encara que cadascun sigui un moviment complet en si mateix, quan és viscut en relació amb els altres se’n descobreix la funció orgànica dins la integritat de l’obra.

Acompanyant melòdicament els éssers al seu acompliment, ens retrobem a ritme de cel i terra, dins la polifonia tímbrica de les coses, desbordants de silenci ressonant. 

Share