Laia Platero té 29 anys i va néixer amb una sordesa profunda i degenerativa.  Malgrat aquesta, no direm discapacitat, sinó capacitat diferent, és mestra d’infantil i primària i treballa des de fa deu anys en una escola com a coordinadora de P3 fins a 6è. A més, ha estat monitora d’esplai, fa voluntariat, imparteix xerrades a la universitat, ha estudiat música i és professora de dansa. Parla amb bona dicció, em llegeix els llavis, em mira als ulls i vibrem juntes mentre m’explica… 

–Cada vegada hi vaig sentint menys. Jo ho noto, i he deixat de fer coses que abans podia fer. Tinc els meus moments baixos, és veritat, però ho accepto i sempre intento anar més enllà. És l’esperit de superació: quan em proposo una cosa, l’acabo aconseguint. Els meus pares, de petita, em van donar la força de superar-me i jo la segueixo tenint. És molt important que creguin en tu des del primer moment. Si el teu entorn confia en tu, la teva autoestima puja i tot se supera. I no és tan important tenir diners, sinó amor, creure en les possibilitats de l’altre, que no hi hagi cap barrera, buscar les solucions. 

No hi ha persones discapacitades, sinó persones amb capacitats diferents…

–Per a mi ser sorda no és una discapacitat, sinó una capacitat. Tots som discapacitats en algunes coses i capacitats en altres, i entre tots ens podem complementar. Hi ha gent que dona per descomptat que no pots fer una cosa, i jo els dic: però m’ho heu preguntat? Perquè jo tinc les meves estratègies, i la majoria de persones, com que no les necessita, no les busca. La lectura labial, per exemple. Sé llegir un llibre a l’inrevés i sé llegir els llavis, per tant puc seguir la lectura d’un nen. El meu camp visual és més obert, i veig de seguida si hi ha algú, encara que no el senti. És un entrenament. El timbre, quan s’acaba el pati, jo no el sento, però quan veig que els nens se’n van cap a la font, ja sé que s’ha acabat, no em fa falta que m’ho diguin. 

Les estratègies complementàries necessiten de l’altre.

–Per a mi no és un problema tenir una discapacitat a l’aula, sinó un avantatge. És una oportunitat de créixer més, i per als nens, també. Ho entenen molt bé perquè no estan contaminats per la societat, ningú no els ha condicionat. Quan estem asseguts en rotllana i han d’explicar alguna cosa, ells ja saben que han d’aixecar la mà, perquè, si no, no els entendré. L’hàbit d’aixecar la mà i esperar el teu torn el tenen incorporat amb mi. Si de petits els eduques en aquesta diferència, hi ha l’esperança que el món canviï una miqueta. Intento transmetre aquesta manera de fer, els valors, l’essència de la persona. Tenir clar el que vull aconseguir i fer-ho sense trepitjar ningú, perquè vull que l’altre col·labori amb mi. 

Cada dia és un repte.

–Sí, perquè no sé què em trobaré. Quan acabo el dia, abans d’anar a dormir, faig un repàs: què he fet bé i què no he fet tan bé, què podia haver millorat, què he après. M’agrada molt fer-ho, m’ajuda a adormir-me. Amb l’autoavaluació he après a veure’m a mi des de fora. No és únicament veure què has fet, sinó trobar-te a tu mateixa, en pau, aprendre dels errors, aprendre també a dir que no: no sempre m’he de superar perquè els altres valorin el que he fet; si m’he de superar a mi mateixa, ha de ser perquè jo vull i crec que ho puc fer. No he de perdre l’esperit de superació, però la gent ha d’entendre que tampoc no he d’estar constantment superant-me.

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

Share