La pandèmia, el temporal Gloria, els incendis forestals…, cal que hi hagi desastres com aquests per recordar-nos que els fonaments damunt dels quals hem bastit la nostra societat de centralisme urbà, menystenint la terra i el territori, estan a prop del col·lapse. A la dècada dels seixanta del segle passat, es va iniciar l’èxode del món rural cap a les grans ciutats amb la promesa d’un futur millor. El que es va vendre com l’avantguarda del progrés en realitat s’ha convertit en una ratera especulativa que cap govern no ha estat capaç d’obrir ni de gestionar: ciutats superpoblades; sòl agrícola urbanitzat amb segones residències, indústria i oci; grans explotacions agrícoles extensives; pèrdua del producte local i moviment d’aliments d’una banda a l’altra del món. 

Actualment, la terra s’ha convertit en un bé preuat que fa molt difícil l’accés d’una nova pagesia que no ve de pagès, majoritàriament formada per joves de zones urbanes, la qual, durant la darrera dècada, s’ha anat formant en diferents escoles agrícoles o ramaderes, i que aposta per canviar el model agroindustrial per un altre d’agroecològic. El model agroecològic comporta la transformació de l’entorn, socialment, culturalment i econòmicament, per-què va més enllà de la producció d’aliments: té cura de la terra i de les persones, defensa el dret a la sobirania alimentària, el respecte de l’entorn, el patrimoni natural, les llavors i les races autòctones, els ecosistemes i els boscos. Aquesta nova pagesia s’està obrint camí malgrat els estralls del canvi climàtic, l’especulació (l’any passat, a Catalunya, el preu mitjà anual de l’hectàrea agrícola se situava a prop dels 12.000 euros), les dificultats per trobar habitatge, els preus per sota dels costos de producció i la manca de suport governamental. I, durant la pandèmia, no només ha posat damunt la taula la necessitat de canviar les polítiques agràries, sinó també el seu compromís per subministrar els aliments que necessitava la població durant el confinament. 

En aquest país, iniciar-se en l’agricultura o en la ramaderia si no es ve de pagès sembla una missió impossible, i és aquí on sorgeix el projecte de Terra Franca, amb la intenció de facilitar l’accés a la terra a aquesta nova pagesia. Un accés que, a part de les dificultats esmentades, es troba sovint amb els recels de la propietat per llogar, vendre o cedir les seves terres, amb hereus de finques que no aconsegueixen posar-se d’acord en la gestió, amb la problemàtica de les subvencions per hectàrea que fa que el propietari no vulgui llogar per por de perdre els ajuts…

Per revertir aquesta tendència, cal apostar per una regulació pública que, d’una banda, promogui que la terra es treballi degudament i, de l’altra, que n’asseguri un preu assequible per afavorir la incorporació de noves generacions de pagesos que abasteixin el país.

Terra Franca treballa perquè tot això es faci realitat, i ho fa també en el dia a dia: d’una banda, acollint, avaluant i acompanyant les demandes de persones o col·lectius que volen implementar el seu projecte de producció agroecològica, orientant-los en la recerca d’una terra adient i en l’accés a recursos financers ètics per fer front a les despeses d’instal·lació. I, d’altra banda, buscant propietaris de finques que les vulguin arrendar, perquè estan en desús o bé perquè deixen l’activitat agrària sense relleu. Terra Franca vol crear entre la propietat i la persona arrendatària el clima de confiança necessari per assegurar la viabilitat dels projectes.

Cal que els governs i la ciutadania es comprometin en el desenvolupament d’una agricultura sostenible, sobirana i de proximitat. És necessari dignificar l’ofici de la pagesia i considerar la terra com un bé comú que s’ha de defensar.

Share