Totes les tradicions religioses, particularment les anomenades religions del Llibre (judaisme, cristianisme i islam), tenen com a referent ineludible uns textos que es consideren «paraula revelada». Revelació és un terme molt ric perquè conté, en si mateix, un significat oposat: d’una banda, significa ‘descórrer el vel’, deixar entreveure el que està ocult darrere de l’Invisible i de l’Inaudible, però, alhora, el prefix re- pot indicar el contrari: reforça la velació, l’ocultament d’allò mateix que deixa entreveure.

Tal és, en veritat, la condició de les escriptures que es consideren revelades en cada tradició: mostren tant com oculten. I en això rau l’equívoc d’aquests textos, perquè diuen quelcom, i aquest quelcom que diuen és sagrat, és a dir, essencial per a la Vida; però no ho diuen tot. No poden dir-ho tot. Només transmeten el que podia ser assumible en un moment geohistòric determinat. El que deixen entreveure depassava, sobreeixia, el que se sabia o es creia, però no podien anar més enllà d’un límit cognitiu i de consciència que, d’una altra manera, els faria inintel·ligibles i inaccessibles per aquells que els van rebre.

L’excedent que contenen és precisament el que els dona la categoria de revelats, però el perill de tota religió és tancar el temps de la revelació, clausurant uns textos canònics més enllà dels quals no es pot anar. Allò que havia estat obert es torna a tancar.

Els textos canònics revelats es fixen en quasi totes les tradicions: la Torà, en el judaisme; l’Antic i el Nou Testament, en el cristianisme; l’Alcorà, en l’islam; els Veda, en l’hinduisme; el Cànon Pali, en el budisme theravada (no així en el budisme mahayana, on el cànon roman obert), etc., per assegurar que no es degradi el moment fundacional. S’entén que es vol preservar el foc dels orígens i assegurar-ne la transmissió. Però aquesta preservació també pot convertir-se en un segrest.

La humanitat camina, i allò que la depassa en un moment determinat deixa de sobrepassar-la perquè, si bé la transcendència es comunica, la immanència també avança, i allò que la superava es converteix en claredat quan la immanència ha caminat.

Allò rebut en el passat a través d’un cànon clausurat i amb un llenguatge determinat demana avui no només una lectura amb claus noves, sinó la seva interfecundació per tal que el tresor que custodia cadascuna de les religions sigui compartit en bé de tota la humanitat.

Reconeixerem l’autoritat i el caràcter revelat dels textos antics en la mesura que siguin revelatoris, és a dir, en la mesura que ens inspirin, ens interpel·lin i ens fecundin per a noves claredats. Aquest és el criteri de discerniment que ens permet abraçar el llegat mil·lenari de les tradicions que ens precedeixen.

Share