La persecució que van patir els protestants durant el franquisme va tenir una conseqüència dolorosa, però molt desconeguda: l’exclusió d’Espanya del Pla Marshall, les ajudes que els Estats Units van posar en marxa per reconstruir l’Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial. És un dels fets que aborda el documental «Protestants: la història silenciada», de la productora Clack, estrenat recentment durant la darrera Mostra de Cinema Espiritual, que organitza la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat.

La Inquisició va impedir que el protestantisme arrelés a Espanya, però l’any 1868, amb el triomf d’una revolta liberal, les coordenades van canviar. La nova Constitució reconeixia «la llibertat religiosa només per als estrangers», tal com exposa la historiadora Carme Capó. Aquest fet va propiciar que sortissin a la llum grups fins llavors clandestins, així com l’arribada de missioners d’altres països, els quals fundaven temples, però també escoles, ja que l’elevat analfabetisme impedia un principi bàsic d’aquesta tradició: la lectura directa i la interpretació personal de la Bíblia.

Durant la Segona República (1931) es reconeix, per primer cop, la llibertat religiosa per a tothom. Però l’esclat de la Guerra Civil (1936) fa que, als territoris on s’imposen els sublevats, el protestantisme sigui perseguit. «Al mestre de Pradejón (La Rioja) el van arrossegar per tot el poble, per assenyalar que era un heretge, i li van treure els ulls», explica el pastor Pablo García-Rubio (1936-2021). El cas més paradigmàtic fou l’assassinat del reverend anglicà, mestre i polític republicà Atilano Coco a Salamanca.

Al bàndol republicà, qui sofreix persecució és l’Església catòlica. La fi de la Guerra Civil (1939) consagra un nou règim legitimat per l’Església catòlica. Les escoles evangèliques tanquen, i ja no obriran mai més. Els temples també ho fan, i els cultes es comencen a fer clandestinament als domicilis. En aquell moment, l’única excepció és Madrid, ja que el règim no vol crítiques dels ambaixadors.

La fi de la Segona Guerra Mundial i la derrota dels aliats de Franco força el règim a canviar de posició. Per això, el 1945, s’impulsa el Fuero de los Españoles, segons el qual «ningú no serà molestat per les seves creences religioses». Permet la reobertura dels temples, amb presència policial, tot i que això no va servir perquè Espanya ingressés a l’ONU.

La reobertura indigna els sectors més durs del catolicisme i, en pastorals i escrits, carreguen contra la «infiltració protestant». Alguns s’ho van prendre al peu de la lletra: el 1947, comença una onada d’atacs per part de requetès (milícies paramilitars carlistes). S’assalta el temple metodista de Ciutat Vella i el baptista de Granollers; a Rubí es distribueixen pamflets contra aquesta tradició, i a Figueres, a la façana de l’església baptista, s’hi fa una pintada que no només és «indicativa del moment», sinó que «insisteix en un tòpic que encara dura avui: presentar les esglésies de la Reforma com a quelcom estranger», assegura l’estudiós del protestantisme Josep Lluís Carod-Rovira. «Guerra al protestante. No os queremos. Id a Inglaterra», s’hi llegia.

En aquell moment, el pastor baptista Samuel Vila (1902-1992) era als Estats Units per participar al Congrés Baptista Mundial, on coincideix amb el secretari d’Estat. El Senat just havia aprovat la inclusió d’Espanya al Pla Marshall i, en tenir coneixement de la situació, el president Harry S. Truman decideix enviar un emissari a Espanya.

El doctor en filosofia i teologia David Estrada, que en aquells moments també residia als Estats Units, recorda que l’emissari es va trobar amb el seu pare, que imprimia bíblies clandestinament. Al seu informe, exigeix blindar legalment la llibertat religiosa. El règim ho consulta als bisbes i al Vaticà, però, davant del seu silenci, no mou fitxa. Poc després, també quedarà fora de l’OTAN.

Punt d’inflexió

L’aïllament internacional d’Espanya fa un tomb el 1953, quan el republicà Ike Eisenhower arriba a la Casa Blanca amb un fort programa anticomunista, el gran element que feia ressaltar la diplomàcia franquista. «Espanya tenia una posició geoestratègica atractiva» i Eisenhower acorda amb el règim instal·lar bases militars a canvi de diners. Una clàusula no escrita en aquest acord era «una mica de mà oberta amb els protestants», exposa la historiadora Marta Velasco, autora de Los otros mártires.

El desig fou més teòric que real. Els fidels continuen tenint problemes per casar-se, ja que molts jutges rebutgen oficiar matrimonis civils. La solució consisteix a empadronar-se a casa d’uns familiars en algun barri on hi hagi un magistrat que sí que els celebri. Giralt-Miracle recorda haver assistit a cultes clandestins l’any 1957, ja que el Govern Civil va denegar els permisos per obrir el temple baptista del carrer Verdi, d’on és membre.

D’aquesta mateixa comunitat provenen l’impressor Salvador Salvadó i el pastor Josep Monells. Van ser processats per imprimir i distribuir uns pamflets sobre Els deu manaments durant l’estrena d’aquesta pel·lícula l’any 1960. Salvadó també recorda les penúries dels soldats evangèlics: el servei militar acabava amb una missa, la jura de la bandera, on s’havien d’agenollar, i «això anava contra la nostra consciència», indica. Als cementiris, protestants, jueus, infants nascuts sense batejar, persones en situació irregular i ateus eren enterrats en un espai a part, separat de la resta per un mur.

«Cada vegada que un nou ambaixador dels Estats Units presentava les credencials al dictador, denunciava els problemes d’intolerància», recorda Carod-Rovira. La pressió internacional i el reconeixement de la llibertat religiosa per part de l’Església catòlica durant el concili II del Vaticà, forcen el règim a impulsar una «malanomenada» Llei de llibertat religiosa, en paraules de Carod-Rovira. Els llocs de culte i els fidels s’havien d’inscriure en un registre, «un fet que va generar temor», exposa el pastor Santiago Giordano. Malgrat aquesta normativa, hi ha casos d’intolerància fins al final del règim: el 1973, dos anys abans de la mort de Franco, el pastor metodista Enric Capó és processat per criticar aquesta llei en una revista evangèlica de distribució interna.

El restabliment de la democràcia va blindar la llibertat religiosa. Ara bé, l’opinió majoritària dins de les esglésies protestants és que encara falta molt per avançar cap a la laïcitat i la igualtat de tracte de totes les religions. Molts pastors no tenen dret a una pensió pública, ja que l’Estat no va reconèixer la seva categoria laboral fins als anys noranta. I, a més, se segueix vinculant el món evangèlic amb la categoria d’estranger: a aquest fet hi ha contribuït el fort creixement que han viscut comunitats carismàtiques i neopentecostals, de clara influència americana, en aquestes darreres dues dècades.

Share