El telèfon mòbil es va crear per comunicar-nos, per poder trucar i establir un punt de trobada, però avui dia el fem servir de manera errònia, per substituir relacions que hem abandonat

Crec fermament en la tecnologia i els seus avantatges, i tinc clar que ens pot ser molt útil a la vida quotidiana, però alhora em fa por la manera com s’està fent servir.

Els professionals de l’educació, la sanitat i les mares i els pares necessiten més informació, pautes i formació per ajudar els joves a fer-ne un bon ús. Així com va passar amb l’alcohol, les drogues o el joc, és necessari establir unes lleis estatals que regulin l’ús del mòbil i les pantalles, sobretot entre les persones més joves. No sabem a quina edat és recomanable comprar el primer telèfon mòbil, desconeixem els perills dels videojocs i tampoc no som conscients del risc que comporta deixar les pantalles a l’abast dels bebès.

El que sí que tenim són algunes dades alarmants: actualment, la primera causa d’accidents a Espanya deu al fet de mirar o tocar el telèfon mòbil mentre es condueix (cal recordar que els adolescents encara no condueixen); d’altra banda, el 21,3 % dels adolescents són addictes a la xarxa, i Espanya és l’estat amb més addicció a tot Europa. Als joves no els fa cap por enviar-se constantment imatges que poden perjudicar greument el seu present i futur, i òbviament desconeixen les conseqüències de dormir o treballar amb el telèfon mòbil al costat.

Des de la meva visió de psicòleg social, la preocupació és real. Anualment tractem més de mig miler de pacients i detectem simptomatologia aguda en el consum de xarxes socials, videojocs, pornografia, violència, etc. Ens queda clar que aquests símptomes són senyals d’alarma i, per tant, s’han de tractar. La comparativa amb la droga és evident. I és que, quan parlem d’addicció, ens hem de centrar en tres aspectes:

• Síndrome d’abstinència: tenir la necessitat emocional i fisiològica d’estar connectat.

• Substitució d’activitats: deixar de fer allò que hauries de fer perquè estàs connectat.

• Voler i no poder: ser conscient del problema, però no ser capaç de canviar la conducta.

Encara no hi ha un diagnòstic clar que determini l’addicció a les noves tecnologies, però sí que coneixem el terme nomofòbia (de l’anglès no-movile-phone-phobia, Regne Unit, 2011), associat al nerviosisme, el malestar, els canvis emocionals, el neguit…, que es produeixen quan no es té el telèfon mòbil a prop o bé no es disposa d’una connexió total.

Més enllà dels problemes clínics, ens trobem amb conductes molt dubtoses. Constantment veiem grups de gent més pendents del telèfon mòbil que de les persones que tenen al costat, cosa que constitueix, si més no, una falta de respecte i d’educació que actualment molts de nosaltres ignorem.

El telèfon mòbil es va crear per comunicar-nos, poder trucar i establir un punt de trobada, però la realitat és una altra. Avui dia el fem servir de manera errònia per substituir aquelles relacions que, sense adonar-nos-en, hem abandonat. Els més joves tenen una facilitat extrema per comunicar-se mitjançant les pantalles però, sovint, acumulen moltes mancances en les relacions interpersonals. La seguretat que mostren a les xarxes, el to del llenguatge que utilitzen i l’incessant postureig molts cops no es corresponen a la realitat. Tenim el valor d’anomenar-los nadius digitals, quan realment són autèntics analfabets digitals. Aquesta covardia, mostrada per mitjà de paraules que queden en paper mullat, fa palesa la necessitat que tot allò que diem a través d’una pantalla tingui reconeixement en la vida real.

Constantment trobem fotografies penjades en diferents xarxes socials mostrant la millor versió d’un mateix, aquella imatge que pot fer que ens admirin o acceptin en un grup, però no som conscients del perill que això suposa. Quan estem sols i reflexionem sobre nosaltres mateixos, sovint descobrim la diferència entre el que diem ser i el que som realment en la intimitat. Hi trobem un abisme, i aquesta distància fàcilment provoca frustració, que és molt amiga de la depressió i l’addicció.

Abans de penjar una fotografia, hauríem de pensar en el que publiquem, intuir com pot afectar-nos aquesta imatge, avaluar possibles riscos i, sobretot, pensar si estem vivint el moment real a través de les nostres emocions o d’un vidre fi. Hi ha moltes empreses que, abans de contractar un empleat, analitzen el seu perfil a les xarxes socials, perquè són conscients que la gent, cada cop més, no és d’una sola peça, sinó que té diverses cares i es pot comportar de manera molt diferent a la feina o en un moment d’esbarjo. Abans també ho feien, però ara és tot més públic, i això es pot girar en contra d’un mateix.

Al mateix temps, estem perdent la dimensió interior, aquell temps d’introspecció, de pensar en la vida, de contemplació de la natura o, senzillament, de badar mentre viatgem en autobús o passegem per la ciutat. També decau la lectura; actualment al metro hi ha molta més gent enviant-se whatsapps que llegint un bon llibre. Empitjora l’escriptura, perquè ens acostumem a les emoticones i a les abreviatures i ja no necessitem escriure textos llargs i sintàcticament correctes. Disminueix la capacitat de concentració, perquè estem acostumats a interrompre el que estem fent sempre que ens sona una alerta o algú ens envia un missatge…, com si haguéssim d’estar sempre disponibles, sempre connectats. Formem part d’una infinitat de xats, en els quals la major part de les vegades es diuen coses perfectament prescindibles. Soroll, soroll i més soroll, que ens ocupa els dies, i a vegades també les nits… i que ens treu de l’ara i aquí.

És necessari que els formadors i els pares siguin conscients de la necessitat d’establir normes, límits i prohibicions. Els límits i les normes s’han d’explicar, així es podran aplicar de manera correcta i en els casos més extrems. Les prohibicions han d’impedir que els més vulnerables tinguin accés a la llastimosa pornografia actual, a la violència o als fòrums autodestructius.

Les conseqüències d’un mal ús de les pantalles en són moltes, però les més reconegudes i greus són el fracàs escolar, l’aïllament social, la despesa econòmica, la mala salut mental, la baixada de rendiment o el malestar pel fet de no poder gaudir de la parella.

També ens trobem una infinita oferta de videojocs —esportius, inofensius, violents, etc.—, que creen un hàbit addictiu, fan que els usuaris deixin de practicar altres activitats, suposen un alt cost econòmic d’adquisició i ús, generen un perillós estat d’evasió i relaxació, transmeten valors poc educatius i provoquen estrès, ansietat, agressivitat i frustració.

Des de fa quatre anys, Desconect@ aposta per l’eliminació total dels jocs, amb resultats molt efectius i millores a la conducta i l’estil de vida dels pacients. Gràcies a aquest programa, queda palesa la necessitat de regular aquests jocs, així com l’excés de publicitat.

Creiem fermament en una educació i rehabilitació basades en la llibertat, amb la finalitat que els nostres joves puguin escollir les millors opcions. I aquesta llibertat s’adquireix únicament per mitjà del coneixement, que ajudarà a prendre la decisió encertada. Hem de ser ferms en la sensibilització del problema i, encara més, en la conscien­ciació social. No fa gaire ni tan sols no teníem pantalles i, actualment, sembla que s’hagin convertit en eines imprescindibles del nostre dia a dia. Cal reconèixer l’addicció a les pantalles com el que és: una droga destructiva a la qual hem de posar fi mitjançant el bon ús. Sense cap mena de dubte, la tecnologia té molts avantatges, perquè ens facilita la feina, l’acostament a persones que tenim lluny, l’accés a la informació, etc., però, si no oferim una mica de resistència i de criteri, pot envair-nos la vida i privar-nos d’altres activitats que són bàsiques, i fer-nos descurar altres dimensions que necessitem per viure. 

Share