El món viu en una situació límit: desapareixen espècies, la temperatura va pujant, el mar va morint. Però ¿com pot ser que el lloc que ens permet la vida sigui el mateix que estem fent malbé? Octavi Piulats (1946), doctor en filosofia per la Universitat J. W. Goethe de Frankfurt i antic professor d’antropologia filosòfica i del postgrau de medicina natural a la Universitat de Barcelona, ha estudiat a fons la natura i la màgia. ¿Quina relació hi pot haver entre totes dues? ¿Com ens poden ajudar a viure?

Defenses Goethe per defensar la natura.

Goethe va fer un nou paradigma científic i cultural per entendre la natura d’una manera respectuosa i espiritual. Va intentar introduir-hi les emocions: deia que la planta és alguna cosa més que un mecanisme químic; l’entenia com un organisme que té un impuls interior. Però la ciència goethiana va ser perseguida, els professors que l’explicaven van ser expulsats de la universitat i només ha sobreviscut en la medicina alternativa i en l’homeopatia. El paradigma que ha triomfat i segueix vigent és el de Newton.

Els estudiosos de Goethe deien que, si apropes unes tisores a una planta, s’espanta.

Goethe va fer la teoria de les plantes, que parteix de la base que una planta és un ésser viu que té impulsos, percepcions i sensibilitat. N’explica, per exemple, que quan neix s’orienta cap al cel i cap a la terra, de manera que la tija busca la llum, i les arrels, la foscor. Els científics goethians diuen que la planta té unes certes percepcions emocionals: els arbres, a l’hivern, perden les fulles no per cap mecanisme, sinó perquè s’arronsen, i, d’altra banda, quan aconsegueixen el fruit, és quan viuen la seva màxima expressió de joia. En canvi, els científics de la Il·lustració treballaven la planta per elements, com un mecanisme, classificant-la en gèneres, espècies.

De manera que la distància cada vegada és més gran. És com quan vas al metge: deixes de ser qui ets per ser aquesta mà que et fa mal i que et mirarà un especialista.

En la ciència actual, el subjecte científic i l’objecte cada vegada estan més separats: treuen la planta de la natura i la posen en un laboratori, la miren amb un microscopi i hi veuen unes cèl·lules. Això implica desconnectar la planta del seu entorn. I desconnectant la part del tot trenquen la visió holística. A més, en fan valoracions quantitatives: «Té trenta branques i dues mil cèl·lules.» Han substituït el nostre llenguatge personal, que està ple d’emocions, per un de simbòlic. La ciència d’avui és antiemocional. I això és del que es queixa la ciència goethiana, que defensa la importància de tenir una relació espiritual amb la natura, cosa que implica deixar de distanciar-nos-en.

Com si només fos un aparador, hi anem de vacances, el cap de setmana, a desconnectar. És un tipus d’experiència molt superficial.

L’ésser humà viu immers en el món artificial urbà. Això el porta a viure sempre entre cotxes, ordinadors, aparells electrònics, ciment, aigües clorades, aire contaminat i aliments manipulats, mentre està exposat a radiacions electromagnètiques, sorolls i radioactivitat artificial. Això el condueix a una desnaturalització, a malalties, esgotaments, a la falta de sentit. Mentre que, a través de la natura, podríem trobar respostes a grans preguntes com ¿qui som?, ¿què fem aquí?, ¿què és la mort?

 

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Share