L’àvia es guarneix amb un barret de plàstic acolorit que va sobreviure al cotilló d’algun Cap d’Any. Agafa la vareta màgica i, amb veu misteriosa, diu: «Màgia potàgia, pota de cabra, anques de granota, polvos i encanteris…». Els nens la miren bocabadats, sense perdre de vista ni un sol moviment. «I en un, dos, tres, que aparegui del no-res!» De sobte, sosté a les seves mans un grapat de dolços, que ofereix als nets. «Uaaau! ¿Però com ho has fet?», li diuen il·lusionats. «Màgia…», els respon endreçant-se la butxaca del davantal.

La màgia és considerada una ciència oculta, és a dir, que ni la vista la pot veure ni l’enteniment la pot copsar perquè va més enllà del pensament racional i de les lleis de la lògica. La màgia, però, tot i ser oculta, té sentit si és compartida, perquè necessita la il·lusió de qui la rep per existir.

La màgia produeix aquest efecte meravellós en qui l’acull, i ho aconsegueix perquè qui la rep s’obre a alguna cosa extraordinària que imagina, somnia, percep com a sobrenatural, més enllà d’ella mateixa.

Des dels temps més antics i en totes les cultures, la màgia ha tingut una fortíssima càrrega simbòlica, sempre vinculada als desitjos o a les necessitats del poble. N’és un exemple la cova, com a via d’entrada a l’altre món i com a punt de trobada entre el diví i l’humà. O el porc en la cultura celta, com a animal sagrat i amb poders sobrenaturals.

L’element simbòlic s’ha mantingut des de l’inici entre els mags que fan il·lusionisme: que el mag medieval traiés un conill del barret era símbol d’aliment, o el famós truc de tallar una persona per la meitat i tornar-la a unir després tenia a veure amb el desig d’immortalitat del públic. En paraules del neuròleg Jordi Camí, el que fan aquests mags és interferir o hackejar els processos cognitius del funcionament del nostre cervell.

L’aiguabarreig entre la il·lusió, l’abandó del pensament lògic i el simbolisme condueix a uns aprenentatges singulars i, esclar, a una manera de pensar i viure amb un sentit també singular. Aleshores, pot esdevenir màgic iniciar una nova amistat, o contemplar la bellesa del llibre de Kells, escrit i il·lustrat per diverses mans que utilitzaven elements de la natura per plasmar unes idees revelades, o sentir la unió amb algú només mirant-lo als ulls (o fins i tot en la distància).

¿És quan aconseguim una explicació lògica i racional que deixem de parlar de màgia? ¿Quan ens decidirem científicament a posar atenció als fenòmens «màgics» d’avui i deixarem de fer veure que es pot fragmentar la realitat?

Mentre no hi posem atenció, la màgia sempre anirà un pas més endavant de la ciència. I mentre existeixi la màgia i la sapiguem mirar amb la il·lusió dels nens que observen la seva àvia guarnida amb el barret de colors, serem capaços de continuar meravellant-nos per la vida, que no és poc.

Share