«L’islam entra a les aules per la porta del darrere», «Bargalló sotmet a l’islam dos instituts de Girona». Aquests són alguns dels titulars que han sortit a la premsa arran de la decisió del Govern català d’aprovar un pla pilot per impartir la matèria de religió islàmica en alguns centres públics del Baix Llobregat, Barcelona, Girona i Tarragona. Més avall de la notícia, s’hi poden llegir una infinitat de comentaris com aquests: «La religió ni a l’escola ni enlloc!», «L’adoctrinament es fa a casa», «Que se’n vagin a la puta merda. La integració no és això». Més enllà d’aquests comentaris carregats de prejudicis i estereotips, el cert és que el pla pilot impulsat pel govern ha revifat el debat del paper de la religió a l’escola.

Punt de partida
Actualment, la religió que s’imparteix als centres educatius públics catalans és confessional. És a dir: s’ensenya des d’una determinada fe. La religió catòlica l’ensenyen educadors proposats pels bisbes catòlics, la religió evangèlica l’ensenyen educadors proposats pel Consell Evangèlic de Catalunya i, ara, la religió islàmica l’ensenyaran educadors proposats per la Comissió Islàmica d’Espanya. I són aquestes organitzacions religioses, amb el vistiplau del Ministeri d’Educació, les que determinen què cal ensenyar i a través de quins materials.
Aquesta situació és la conseqüència directa d’un seguit de lleis i decrets que parteixen d’un acord entre l’Estat espanyol i la Santa Seu, que estipula que l’ensenyament de la religió (catòlica) s’impartirà en les mateixes condicions que la resta d’assignatures.
Utilitzant com a mirall el pacte amb l’Església catòlica, l’any 1992, l’Estat espanyol i la Comisión Islámica de España van firmar uns acords de cooperació (que també signaven la comunitat jueva i la protestant) en els quals, entre altres coses, es reconeixia el dret de rebre ensenyament d’islam als centres educatius públics (Llei 26/1992). En aquests moments, a Catalunya hi ha més de 85.000 alumnes musulmans. I, fins ara, no hi havia ni un sol professor contractat per impartir l’assignatura d’islam. No passava el mateix en altres territoris de l’Estat espanyol, com ara Andalusia, el País Basc o La Rioja, que atenien les demandes de classe d’islam, com moltes altres comunitats autònomes.
Per tant, la Conselleria d’Educació no s’ha tret una iniciativa de la màniga, sinó que, responent a les demandes, ha aplicat la llei vigent.

LA SITUACIÓ ACTUAL ÉS LA CONSEQÜÈNCIA DIRECTA D’UN SEGUIT DE LLEIS I DECRETS QUE PARTEIXEN D’UN ACORD ENTRE L’ESTAT ESPANYOL I LA SANTA SEU

La religió com a cultura
¿Podríem entendre les pel·lícules de Woody Allen sense un mínim de cultura religiosa? ¿O les darreres sèries d’èxit a Netflix? ¿Podríem entendre els versos d’Espriu? ¿Les peces de Bach? ¿Els frescos de la Capella Sixtina o l’art visual de Lourdes Fisas? ¿I l’arquitectura de les piràmides egípcies o dels carrers de Barcelona? ¿Sense coneixements religiosos, puc tenir eines per interpretar el hijab de la meva companya de classe? ¿Tinc criteri per opinar sobre el meu veí, testimoni de Jehovà, que no accepta certs tractaments mèdics?

La religió (bastida sempre per diverses expressions socioculturals) és un element constitutiu de qualsevol cultura. Conèixer-la és imprescindible per entendre (per entendre’ns) en un món tan divers i globalitzat com el d’avui. Per això, una educació que vulgui contribuir al desenvolupament íntegre de la persona i a la cultura de pau passa, inevitablement, per atendre la cultura religiosa.

De fet, a Catalunya, sobretot des de fa dues dècades (tot i que la controvèrsia ve de molt abans), s’han anat fent múltiples passos en la direcció de replantejar l’ensenyament de la religió a les escoles. Aquest camí ha consolidat, cada vegada de manera més generalitzada, la voluntat d’oferir una assignatura plural, que no propiciï la segregació dels alumnes en funció de les creences dels seus tutors legals i que fomenti el coneixement històric, cultural —i jo hi afegeixo: espiritual— de totes les religions i tradicions humanístiques.

Aquest plantejament té sentit, em sembla, per molts motius. En primer lloc, perquè el mapa de creences a Catalunya és cada vegada més ric i menys estàtic: ¿continuarem dividint l’alumnat d’un mateix centre, cada vegada més, en funció de la ideologia dels seus progenitors? ¿És aquest el model educatiu que volem en una societat insistentment diversa? En segon lloc, perquè aquesta diversitat del carrer es tradueix a les aules i, per tant, és sobretot a les aules on és més fàcil propiciar el coneixement i el respecte mutu entre persones iguals amb bagatges sovint ben diferents. En tercer lloc, perquè conèixer aquesta diversitat i experimentar- la pal·lia la generació de prejudicis i, per tant, fomenta la comprensió, el respecte i la bona convivència amb un mateix i, de rebot, amb els altres: una bona salut interior es tradueix, sempre, en una millora del benestar social a l’entorn immediat. I, finalment, perquè l’escola sostinguda amb diners públics no hauria de formar catòlics, ateus o musulmans, sinó que hauria d’educar, des de la llibertat i amb una mirada crítica, en allò que ens afecta a tots.

L’any 2001, l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós (ara AUDIR) ja feia pública una declaració sobre una assignatura de Cultura Religiosa. El text incloïa fins i tot una proposta de currículum de l’assignatura, que resultava d’una metodologia de treball interreligiós i que contemplava, a banda de contextualitzar el fet religiós i les grans tradicions religioses, l’humanisme secular. Una bona idea que no s’ha fet efectiva perquè l’Estat continua aferrat a unes lleis anacròniques que, lluny de servir a tot el poble, responen als interessos d’una minoria. Per tant, oferir l’assignatura d’islam als alumnes que ho sol·licitin pot entendre’s com una solució transitòria (que arriba vint-i-vuit anys després de legalitzar-se) a l’espera que aquesta assignatura aconfessional sigui possible gràcies a un canvi de la legislació.

Bones pràctiques
L’any 2005, en el marc de les Jornades internacionals sobre una assignatura aconfessional, l’aleshores pare provincial de l’Escola Pia, Jaume Pallarolas, ja defensava una escola cristiana i no pas una escola per a cristians. És a dir, defensava una escola fonamentada en la persona. I demanava que es legalitzés el que ja s’estava fent a les seves aules, mig d’amagat.

Com l’Escola Pia, ja fa temps que diverses escoles públiques, concertades i privades estan impartint continguts aconfessionals a través de materials propis orientats a conèixer la diversitat religiosa, tant a través de propostes a classe, com a través d’experiències pràctiques al barri que promouen el coneixement, la convivència i la bona relació entre persones i comunitats amb creences ben diferents.

També s’han elaborat diversos materials específics i independents des de diferents entitats, alguns d’ells finançats per la Direcció General d’Afers Religiosos, així com des de plataformes com ara la innovadora Otsiera: una autèntica aproximació a l’àmbit espiritual en la seva gran diversitat.

La llista és llarga i el camí fa temps que està marcat. Ens cal entesa i ens cal, sobretot, deixar de veure la religió com una institució amb privilegis que amenaça la cohesió social i prendre-la com un recurs per ser més crítics, més lliures i més humans. També a l’escola.

Share