Anar a l’arrel. Anar a l’arrel dels problemes. Anar a l’arrel dels problemes per transformar-los. Això és, a la fi, la radicalitat: una caixa d’eines per modificar l’statu quo.

La radical Clara Campoamor va trobar la manera que avui les dones puguem posar el vot a les urnes. El radical Nelson Mandela i la radical Rosa Parks van aconseguir reduir les discriminacions basades en el color de la pell. El radical Arcadi Oliveres ens va fer replantejar l’ordre econòmic mundial. I la radical Malala Yousafzai permet que les nenes tinguin accés a l’educació en països on això no és possible. Es pot ser, doncs, radicalment democràtic.

Admiro aquesta mena de radicalitat per la valentia que traspua. Per la coherència amb la qual actua. Me la imagino com les arrels d’una figuera que fan camí sabedores del vigor dels seus fonaments, capaces d’abraçar, plenes de vida, estructures de pedra seca i ensorrar-ne les parets. És la força de viure sense por.

És clar que també es pot ser radicalment contrari als drets humans: les guerres amb pretextos religiosos, els discursos d’odi fets des de partits polítics, els crims de les organitzacions terroristes, el fanatisme dels ultres o la violència de gènere. Els processos de radicalització són arreu: a la política, a la religió, al camp de futbol
i a casa.

Quan hi ha una única manera d’entendre el món, evident per tothom, les nostres idees, les nostres creences, la nostra fe ens donen seguretat: una mena de confiança en la vida que, sense saber-ho, ens tranquil·litza. Arribem a creure que tot està bé com està i considerem insuportable haver-nos de qüestionar constantment; però és, em sembla, indispensable. És quan apareix l’altre, la diversitat d’opinions i interpretacions de la realitat, que afloren també els dubtes necessaris per avançar.

Hi ha radicalitats que neixen d’un dubte, d’un qüestionament, d’una necessitat de rebel·lar-se contra una situació que es considera injusta; i hi ha radicalitzacions que neixen com a reacció defensiva i violenta davant la incertesa que generen aquests dubtes. Són conseqüència de la por que desperta la inseguretat. Són fruit, diria Amin Maalouf, de les identitats ferides.

Com més diversitat, més tolerància. D’acord. Però ja va advertir Karl Popper que no es pot ser tolerant amb la intolerància. Que no podem tolerar matar-nos —amb més o menys discreció, amb més o menys lentitud, amb més o menys glamur— en nom de la identitat. Que no. Per més carregada d’arguments que vagi aquesta por a dubtar, a mirar altres col·lectius, a aprendre d’altres punts de vista. Perquè, com diu Marina Garcés, la por vestida de força encara fa més por.

Share