Tot apunta que estem assistint no a la fi del món, però sí a la fi d’un món, del món que hem conegut i que hem bastit en les darreres dècades o, si ens remuntem més enllà, en els darrers segles.

Els múltiples col·lapses que no cal enumerar, ajuntats a la recent i encara latent pandèmia, i ara a la guerra d’Ucraïna, mostren la vulnerabilitat i finitud de qualsevol civilització humana.

Els éssers humans estem revestits d’un teixit de curta durada que només ens permet trams breus. Els materials amb els quals volem perdurar també són finits. Tanmateix, ho hem intentat moltes vegades i ho continuarem intentant, perquè es tracta del mateix impuls que té la Vida de perdurar. Però ens caldrà fer-ho amb més memòria, amb més deseiximent i amb més saviesa, perquè la Vida no s’esgota en cap forma, i cap forma no és absoluta.

Només des d’aquesta llibertat —que és alhora humilitat— podrem aprendre de cada pas que haurem fet, reconeixent que ara ens toca rectificar, personalment i civilitzatòriament.

La satisfacció no permet l’autoqüestionament; les crisis i la dissort, sí. La prova es converteix en passatge. Sempre hem d’anar més enllà, però no d’una manera agònica com Sísif, que, quan pensava que havia arribat al cim, relliscava i havia de tornar a començar.

Transcendir no és repetir, sinó travessar.
Només quan travessem, aprenem i creixem.

Un altre món serà possible perquè aquest món ha esdevingut impossible. La qüestió rau en el punt des d’on bastirem el món nou. Dependrà del que haurem après durant la desfeta del món que conclou.

Ja no som a temps de sostenir el món que cau, però sempre som a temps d’aprendre. En funció del que aprenguem, podrem crear el món nou gràcies al més valuós del món vell que deixem enrere.

No denigrarem ni menysprearem el que hem viscut. Ho agrairem i ho venerarem, però no quedarem paralitzats pel que perdrem, sinó que serem dinamitzats pel que hem de construir.

Per això, cal trobar i retrobar la Font on tot s’origina, la Matriu primigènia, Buidor i Plenitud, on tot es renova. Necessitem la saviesa i els recursos hàbils (upaya, diuen els budistes) de totes les tradicions. Hi som a temps i ara és el temps. ¿Per què hauríem de retardar-nos? No podem evitar la fi d’aquest món, però sí que podem viure aquest acabament com un pas iniciàtic col·lectiu que ens permeti fer el salt de consciència que ens toca viure com a humanitat.

Share