L’amistat és una màquina de guerra contra les comunitats d’obediència
“Les forces que s’associen,
no sumen,
es multipliquen”
Concepción Arenal
Una de les sessions que recordarem d’aquest judici és el dia que el Tribunal retreia a la filòsofa Marina Garcés que parlés de l’amistat i del cafè pendent.
La Boétie explicava que: “L’amistat és una màquina de guerra contra les comunitats d’obediència. S’alimenta del debat, de concessions, de coses compartides, perquè es tracta de fer mitjançant la comuna i mútua declaració dels nostres pensaments una comunió de les nostres voluntats”.
Però, en el fons, amb la interrupció constant del tribunal, el que penso que realment es pretenia evitar eren els arguments que van portar la Marina i milers de catalans a votar l’1-O. I, en conseqüència, a exercir drets fonamentals i mostrar mitjançant la desobediència civil la disconformitat per unes decisions judicials que una part important de la societat considerava il·legítimes, la desobediència civil com a forma d’acció política que transgredeix conscientment la llei de forma pública, col·lectiva i sense violència, amb el propòsit de generar un canvi polític i assumint les conseqüències derivades d’aquesta acció.
Així doncs, l’exercici de la desobediència civil pren el màxim sentit en la constatació que la participació activa de la ciutadania és un instrument al qual no podem renunciar per canviar lleis injustes, i que alhora ha de merèixer el respecte (que no necessàriament l’adhesió) pel compromís col·lectiu que implica.
L’any 1970 Howard Zinn, en un memorable discurs, afirmava des de Baltimore: “La desobediència civil no és el nostre problema. El nostre problema és l’obediència civil. El nostre problema són les persones que obeeixen les ordres de dirigents dels seus governs i que, per tant, han donat suport a guerres. Milions de persones han mort a causa d’aquesta obediència. El nostre problema és l’obediència de la gent quan la pobresa, la fam, l’estupidesa, la guerra i la crueltat sacsegen el món. El nostre problema és que les persones siguin obedients quan les presons són plenes de petits lladregots i els delinqüents més grans del planeta estan al capdavant dels governs mundials”.
“Sapere aude”, ens recomanava la Isabel-Clara Simó des del Palau de la Música l’any 2016, el dia que recollia el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. O, com deia Thoreau, “davant d’una llei que considerem injusta, cal tenir clar que el lloc d’un home just també és la presó”.
Del “no soc responsable, vaig obeir ordres”, que tan esgarrifosament citava Hannah Arendt, a “l’obstinació de les primaveres” d’Albert Camus, passant per la mà de Szymborzka, la que és capaç d’escriure Winnie the Pooh o Mein Kampf.
En Jordi Lara m’escrivia en una carta meravellosa les paraules d’en Maragall quan deia “Basta una noia amb la veu viva per redimir la humanitat”, i afegia que cada dia que resistim a la presó “és la humanitat sencera qui triomfa”.
Tinguem present que el que es jutja en aquest tribunal no és el destí de dotze persones. Avui es jutja l’amistat com a eina de construcció massiva de fraternitat i, també, la desobediència civil com a instrument per millorar la societat.
“Leed y reflexionad”, així s’acomiada cada vespre la presentadora de les notícies de La 2 de Televisió Espanyola.
