#75
Arrenquem l’any 2021 a Dialogal parlant de la intimitat, en un moment en què els límits entre l’espai públic i els mons íntims es desdibuixen. Hi reflexiona Clara Fons i Duocastella a l’editorial, on ens diu que conèixer i construir la identitat des de la solitud privada és encara necessari. També La Mirada de Jesús G. Pastor, a través de la imatge, ens convida a anar cap endins si el que volem és, precisament, “abastar els núvols”.
A l’Altaveu, Laia de Ahumada ens dona a conèixer què vol dir sobreviure al carrer, en un moment en què tots ens hem tancat a casa, i Eudald Vendrell parla de drets humans en temps de pandèmia, al Recerca. A l’A fons, Íngrid Guardiola comparteix alguns apunts sobre la intimitat, la confessió i el secret; mentre que al Finestra d’Art descobrim com Stella Rahola va convertir en art l’experiència del primer confinament. A L’Entrevista, Marta Insúa ens revela algunes claus sobre el dret de preservar la intimitat a les xarxes, i al Diàleg l’actriu Bruna Cusí i la psicoanalista Sílvia Tarragó ens parlen de l’experiència de posar en joc la pròpia intimitat en la professió. Al seu torn, al Clau de Volta, Sàgar Malé posa en valor la vida íntima de les persones a través dels paisatges sonors.
En aquest número estrenem una nova secció a càrrec de Jordi Pigem, en la qual ens preguntem què és un “món amb ànima” i com té cabuda en les nostres societats actuals. Amb Dídac P. Lagarriga, ens endinsem en el món de la mística femenina al Va de Llibres, i a l’Espai Fragmenta parlem del boc expiatori a propòsit de la novetat editorial Veig Satanàs caure com el llamp, de René Girard. Tot plegat, al ritme de les percussions cerimonials de l’Índia i el Japó, amb Jordi Urpí a l’A tempo, i amb el batec d’Orfeu i Eurídice portat a les històries del cinema del segle XXI, amb Joan Burdeus a la Filmoteca.
A El Personatge, coneixem Mohamed El Amrani i el seu activisme de combat, i al Qüestionari descobrim l’esperit persistent de la trompetista Memi Sillah. Amb aquesta mateixa mirada enfora, a la secció Cuina parlem de la gastronomia solidària de Canpedró. Per la seva part, Xavier Melloni ens convida a servir-nos del llegat espiritual per construir el futur amb compromís, a Obertures. Finalment, la secció Petit Dialogal arriba carregada de recomanacions per acompanyar el creixement dels més petits, amb un article central a càrrec de la sociòloga Júlia Sánchez, que ens explica la vivència de la intimitat en la infància.
Tot això i molt més al Dialogal de primavera.
Pots comprar el teu exemplar escrivint un correu a dialogal@fragmenta.cat
01 PORTADA. Room 76
03 EDITORIAL. Clara Fons i Duocastella. Intimitat vigilada
04 LA MIRADA de Jesús G. Pastor. Castell d'Olsztyn (Polònia)
08 ALTAVEU. Laia de Ahumada. Sobreviure al carrer
12 DIÀLEG. Entre la persona i el personatge. Exposar-se a la intimitat. Una conversa de Bruna Cusí i Sílvia Tarragó
18 L’ENTREVISTA. Eulàlia Tort. Marta Insúa, “Tenim dret a preservar la intimitat alhora que existeix el dret a informar»
22 RECERCA. Eudald Vendrell. Drets humans, més que mai, en temps difícils
24 A FONS. Íngrid Guardiola. Apunts sobre la intimitat, la confessió i el secret
30 EL PERSONATGE DEL #75. Carlota Gurt. Mohamed El Amrani
32 FINESTRA D'ART. Stella Rahola Matutes. Dietari d’una obra de pandèmia
34 OBERTURES. Xavier Melloni. Peregrinar vers els santuaris del futur
36 ¿UN MÓN AMB ÀNIMA?. Jordi Pigem. ¿Un món feliç?
40 CLAU DE VOLTA. Sàgar Malé. El paisatge sonor, la microhistòria i la vida íntima
44 VA DE LLIBRES. Dídac P. Lagarriga. Viure la mística, escriure-la en femení
46 ESPAI FRAGMENTA. Anna Punsoda. El que empodera l'individu és la seva innocència i no la seva victimització
48 A TEMPO. Jordi Urpí. Tan antigues com la humanitat
50 FILMOTECA. Joan Burdeus. Quan les mirades eren importants
51 QÜESTIONARI. Memi Sillah
52 CUINA. Teresa Villoro. Gastronomia solidària: gust per la cuina i gust per les persones
54 PETIT DIALOGAL
54 Intimitats en la infància. Júlia Sánchez Andreo
57 A un clic: Senbazuru, construint la pau
57 Fet a mà: Convertim la pluja en música
58 Els infants responen: ¿Per què és important respectar els secrets dels altres?
58 Sortim: Construim la nostra mirada
58 Parlar x parlar: Anar-li la processó per dins
Intimitat vigilada
Va matar el seu marit tancant-lo al dormitori i fent-li menjar una truita de matallops esmicolats. N’estava tipa i no se li va acudir una alternativa millor que fulminar-lo d’amagat. No ho havia dit a ningú, que no el suportava, perquè allò tenia a veure amb la seva vida privada. I, aleshores, els murs entre la vida privada i l’esfera pública eren de pedra dura, opaca i gruixuda com la de les parets de les cases del poble.
Això passava fa tot just vuitanta o cent anys, quan Sartre buscava a La nàusea un lloc on tancar-se, quan la intimitat es relacionava amb allò que passava en l’àmbit de la vida privada, en contraposició a l’espai públic. Quan la intimitat s’associava, sovint, al secret, a la vergonya, al deshonor, fins i tot. A l’època en què abundaven les confessions als diaris personals i els intercanvis epistolars entre els qui sabien de lletra.
Moltes vegades era en aquests espais d’escriptura en solitud o abandonat al treball de la terra que hom construïa la seva identitat. Es feia ús d’aquests espais íntims, arrecerats de mirades alienes, per conèixer-se i construir la pròpia identitat.
És exactament per això que Virginia Woolf defensava la cambra pròpia. Perquè tenir una cambra pròpia significava disposar d’un espai privat, segur, on poder practicar la interiorització, on poder estar sola amb el propi jo, on poder-se desxifrar.
On poder ser. Eren elles, les dones, les que necessitaven i reclamaven aquests espais en cases sovint enormes; els homes ja tenien els seus.
Aquesta intimitat que abans es vinculava a l’espai privat s’està transformant. Els murs estàtics que separaven el que és públic del que és privat són ara portes corredisses i parets de pladur. ¿Busquem encara la solitud per interpretar-nos? ¿O la defugim per por de trobar-nos?
Cada vegada més, les xarxes s’omplen de confidències. Les diferents aplicacions d’internet i les pantalles en general s’han transformat en aparadors on exhibim allò que abans en dèiem intimitat (¿ho és, encara?), fins al punt que ens desdoblem nosaltres mateixos entre el cos que som i el que veiem en directe a la pantalla.
Per ser algú ara ja no volem la cambra pròpia de Virginia Woolf, sinó la connexió a la xarxa. Allà ens submergim en nosaltres pendents de les mirades dels altres. I, com més ulls ens vegin, millor. Però, ¿no és això una intimitat vigilada? I, sabent-nos vigilats, ¿som igual de lliures?
Conèixer i construir la identitat des de la solitud privada és encara necessari. Allà podem desemparaular el jo, en termes de Mèlich. Per això, amb tant sentit com el de les dones de fa cent anys, les entitats que atenen avui «persones sense sostre» demanen poder oferir llars als seus usuaris. Perquè saben, com Virginia Woolf sabia, que només la intimitat els permetrà ser qui realment són.
Clara Fons i Duocastella. Directora
Eudald Vendrell. President de Justícia i Pau Barcelona
Íngrid Guardiola. Investigadora cultural i professora de la UdG
Stella Rahola Matutes. Artista, escultora i vibrant matter
Jordi Pigem. Filòsof i escriptor
Sàgar Malé. Tècnic de cooperació i realitzador de documentals amb Mapasonor
Teresa Villoro. Infermera i fundadora de Canpedró
Júlia Sánchez. Sociòloga de La Ciranda i especialista en educació afectiva i sexual