Va matar el seu marit tancant-lo al dormitori i fent-li menjar una truita de matallops esmicolats. N’estava tipa i no se li va acudir una alternativa millor que fulminar-lo d’amagat. No ho havia dit a ningú, que no el suportava, perquè allò tenia a veure amb la seva vida privada. I, aleshores, els murs entre la vida privada i l’esfera pública eren de pedra dura, opaca i gruixuda com la de les parets de les cases del poble.
Això passava fa tot just vuitanta o cent anys, quan Sartre buscava a La nàusea un lloc on tancar-se, quan la intimitat es relacionava amb allò que passava en l’àmbit de la vida privada, en contraposició a l’espai públic. Quan la intimitat s’associava, sovint, al secret, a la vergonya, al deshonor, fins i tot. A l’època en què abundaven les confessions als diaris personals i els intercanvis epistolars entre els qui sabien de lletra.
Moltes vegades era en aquests espais d’escriptura en solitud o abandonat al treball de la terra que hom construïa la seva identitat. Es feia ús d’aquests espais íntims, arrecerats de mirades alienes, per conèixer-se i construir la pròpia identitat.
És exactament per això que Virginia Woolf defensava la cambra pròpia. Perquè tenir una cambra pròpia significava disposar d’un espai privat, segur, on poder practicar la interiorització, on poder estar sola amb el propi jo, on poder-se desxifrar.
On poder ser. Eren elles, les dones, les que necessitaven i reclamaven aquests espais en cases sovint enormes; els homes ja tenien els seus.
Aquesta intimitat que abans es vinculava a l’espai privat s’està transformant. Els murs estàtics que separaven el que és públic del que és privat són ara portes corredisses i parets de pladur. ¿Busquem encara la solitud per interpretar-nos? ¿O la defugim per por de trobar-nos?
Cada vegada més, les xarxes s’omplen de confidències. Les diferents aplicacions d’internet i les pantalles en general s’han transformat en aparadors on exhibim allò que abans en dèiem intimitat (¿ho és, encara?), fins al punt que ens desdoblem nosaltres mateixos entre el cos que som i el que veiem en directe a la pantalla.
Per ser algú ara ja no volem la cambra pròpia de Virginia Woolf, sinó la connexió a la xarxa. Allà ens submergim en nosaltres pendents de les mirades dels altres. I, com més ulls ens vegin, millor. Però, ¿no és això una intimitat vigilada? I, sabent-nos vigilats, ¿som igual de lliures?
Conèixer i construir la identitat des de la solitud privada és encara necessari. Allà podem desemparaular el jo, en termes de Mèlich. Per això, amb tant sentit com el de les dones de fa cent anys, les entitats que atenen avui «persones sense sostre» demanen poder oferir llars als seus usuaris. Perquè saben, com Virginia Woolf sabia, que només la intimitat els permetrà ser qui realment són.

Share