Sortim cautelosos i desconcertats d’aquests mesos de captivitat encara sense saber ben bé què ha passat ni tampoc què passarà. Un adversari invisible ens ha detingut i ens ha confinat durant un temps prou llarg. Encara estem desxifrant-ne el missatge. Múltiples han estat les reaccions i múltiples també les interpretacions, perquè pertany a la condició humana la necessitat de comprendre el que ens passa i ens depassa. Tanmateix, ens manca distància, i per això, els savis encara no han parlat.

Els temps de prova són oportunitats de revelació perquè permeten que es manifesti el que en circumstàncies ordinàries passa desapercebut. Una revelació no és la constatació d’una evidència. L’evidència ens confirma en el que sabem. La revelació obre un nou espai que transvasa però que dona una nova llum per comprendre i autocomprendre’ns. La revelació no està situada, sinó que és situativa.
Durant més de dos mesos, les nostres ciutats han esdevingut uns grans monestirs on, de sobte, hem hagut d’aprendre a fer de monjos en espais compartits i sovint molt reduïts. Hem sigut posats a prova. Fins i tot podem dir que se’ns ha donat l’oportunitat de travessar una prova iniciàtica col·lectiva. El senyal que ha sigut així és que no siguem els mateixos d’abans, que hagi arrelat d’una manera irreversible el que hem après. Però, ¿què és el que realment hem après? ¿Hem tingut prou temps perquè calin en nosaltres els efectes d’aquest recés forçat?

El confinament ha manifestat moltes coses: ha fet prevaler el valor que donem a la vida per damunt de tots els altres interessos, però també ha fet palesa la por que tenim a la malaltia i a la mort; ens ha mostrat que som capaços de viure fent menys coses i consumint menys, però no està en absolut garantit que siguem capaços de mantenir aquesta contenció i sobrietat ara que tornem a la «normalitat»; ens ha fet veure la importància de tenir cura de les nostres relacions, però potser també ha manifestat les nostres mancances per relacionar-nos amb més profunditat; ens ha descobert la capacitat i fecunditat d’estar sols, però també ens ha confrontat amb la pròpia soledat; ens ha mostrat la interconnexió de tot el planeta en compartir la mateixa vulnerabilitat, però també ha fet paleses les desigualtats davant els estralls de la pandèmia; ens ha servit per valorar moltes tasques que ordinàriament passen desapercebudes, però no han canviat les desigualtats en les condicions de treball, les quals, és més, han quedat més agreujades; han aparegut formes de solidaritat exemplars, però ¿serem capaços de sostenir-les en el temps en la situació social i econòmica que ens ha deixat l’aturada del sistema?; hem rebut un avís sever de la mare terra i li hem donat un respir en aturar-nos, però ¿serem capaços de moure’ns menys per no tornar a contaminar el planeta, i de reduir l’acumulació de residus plàstics a causa del nostre horror al contagi?

Són moltes les qüestions que resten obertes. Tant de bo no ens precipitem a tancar-les, enyorant la «normalitat» tan qüestionable en la qual vivíem abans. Tant de bo puguem recollir personalment i col·lectivament els llampecs de revelació que se’ns hagin mostrat i sapiguem seguir-los i aprofundir-los.

Els entesos ens diuen que tot això no ha sigut més que un primer avís. Potser no hem fet res més que tastar les nostres reaccions davant proves majors que realment ens facin créixer i canviar col·lectivament. Potser la prova iniciàtica planetària no ha fet sinó començar.

Share