Té vint-i-dos anys. Va néixer a Casablanca, on va ser educat per la seva àvia fins que ella va morir. Aleshores, ara fa onze anys, va començar a viure amb la seva mare a Barcelona. Des del gener del 2018 és un dels presos del Centre Penitenciari de Joves, la presó per a nois de 18 a 22 anys situada a la Roca del Vallès.

Quan vaig arribar a Catalunya em van fer un examen de nivell i vaig entrar a 6è de primària. Vaig repetir sisè i després vaig començar l’ESO en un centre de xavals amb problemes i conflictius, al Raval.

Un centre de xavals amb problemes i conflictius? Què vols dir?

Quan vaig arribar no parlava les llengües d’aquí i quan m’equivocava en alguna frase o en alguna paraula tothom es reia de mi. Jo no callava, i per això sempre tenia problemes amb els altres nanos. Els joves conflictius com jo solen tenir problemes al col·legi. No vaig poder acabar l’ESO ni en aquella escola ni a la següent on vaig anar, a totes dues vaig tenir problemes. Ho vaig deixar. És que jo tinc un mal geni que flipes. Quan em cabrejo no sé ni qui tinc a davant. I això és el que sempre m’ha marcat. Això és el que sempre m’ha fotut, més ben dit.

Jo et conec una mica i no et definiria com un noi conflictiu. 

Amb el temps he anat treballant l’auto­control. Però, de fet, el mal geni és el que em va portar aquí. Discutíem a casa amb la meva mare i un veí que ho va sentir va trucar a la policia. Acabada la discussió, quan baixàvem les escales per anar a comprar, vam veure com arribaven els Mossos. La mare em va dir que em calmés i que no parlés amb ells, però no sé què vaig fer que en un moment ja m’estava abraonant a sobre del policia. Després em vaig resistir i se’m van emportar per la força. Em van posar una ordre d’allunyament. Allò em va fotre molt. La mare va anar al jutjat per anul·lar-la, però no se’n va sortir. Així que em vaig haver de buscar la vida. I un dia que vaig tornar al barri per veure la meva mare, quan era a dos-cents o tres-cents metres de casa, em van detenir per haver infringit la condemna.

Caram…

Estava cansat. Tenia una vida de merda i tot m’era igual. Sovint desitjava que em tanquessin. M’era igual si estava mort o viu. Ni estudiava ni treballava, o sigui que intuïa que no trobaria mai feina. No tenia res… Només por.

De què tenies por?

Tenia por de l’únic que podia perdre, que era el futur.

Els primers vuit mesos de ser aquí estava tot el dia amargat. Feia vida sol i al pati em posava a insultar a tothom sense cap motiu. El dia que em van portar un noi per compartir cel·la, tan bon punt va entrar, li vaig dir: “Tu aquí no hi deixis la bossa que no viuràs pas amb mi”. Els funcionaris volien que compartís cel·la perquè sabien que això m’ajudaria psicològicament i evitaria que em fes més lesions físiques. Però jo aleshores no em deixava ajudar.

Podria ser que no ho veiessis com una ajuda, o que no fos el tipus d’ajuda que necessitaves en aquell moment.

No m’havia deixat ajudar mai. Ja abans d’entrar a la garjola hi havia gent que em volia donar oportunitats, però jo no els escoltava, o no els entenia; no ho valorava. Ara sí. He après a fer-ho. Aquí, si no fas les coses bé, els treballadors en lloc de passar de tu t’ofereixen moltes possibilitats per millorar: programes, visites programades, canvis de mòdul… Si tu ho vols, hi ha bona gent que t’ajuda. La religió també m’ha ajudat. Hi ha gent que fa ioga o coses així. Quan jo reso és quasi el mateix: em relaxo. I penso en la meva família i en el futur.

 

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Share