Em van educar en la religió catòlica. Anava a missa cada diumenge i va agradar-me formar part de grups catòlics fins ben entrada la universitat. Vaig fer tots els sagraments; també vaig casar-me per l’Església. Però, un bon dia, vaig decidir que la religió no era per a mi: vaig arribar a recitar el credo ometent aquelles parts amb les quals discrepava i a llegir la Bíblia per assenyalar- hi les diferències irreconciliables entre el text i la meva visió del món. Així que vaig decidir que l’actitud més decent seria «donar-me de baixa» del catolicisme. Vaig passar el que sol anomenar-se una crisi de fe, durant la qual vaig buscar aquí i allà en diverses religions i sistemes espirituals, i vaig acabar assumint-me com a agnòstica.

Ara fem un flashforward des d’aquell moment fins al dia en què va néixer el meu fill, fa poc més de quatre anys. Van detectar- li un problema de salut que necessitava proves urgents i invasives i vaig trobar-me demanant a Déu que el protegís. L’agnòstica va tornar a demanar a un ésser superior que l’ajudés a superar aquell destret. Quan la crisi va acabar-se, vaig recuperar el meu títol d’agnòstica.
Anem encara una mica més endavant. Aquest cop la crisi no és tan gran. M’enfronto a un text en què parlo del passat esclavista d’Espanya. No puc escriure’l sense atansar- me al col·lapse, tinc un atac de pànic en dues ocasions i fins i tot vomito sense motiu aparent. Intentant ser conseqüent amb la meva visió del món, em pregunto si no estic treballant amb una energia subtil que em sobrepassa. M’explico: em sembla que parlar d’un patiment històricament real ens connecta amb un inconscient, amb una realitat que va ser negada i un dolor que va ser invisibilitzat. Em pregunto si la meva reacció
física no és un crit de la meva part espiritual, demanant-me que l’atengui.
Sempre he pensat que escriure ens connecta precisament amb una energia superior, més gran que nosaltres mateixos, més poderosa, menys racional. Com si l’escriptora que soc no fos res més que una antena i la meva feina consistís a canalitzar aquesta energia espiritual que no em pertany.
Però aquest text que tenia entre mans se’m resistia. Aleshores recordo que en algunes cultures africanes es creu que les ancestres no se’n van mai. La dimensió espiritual d’aquestes cultures assumeix que el pla dels vius i dels qui han marxat és un de sol. ¿I què és, l’espiritualitat, sinó aquest portar al món tangible una realitat que no podem explicar però que ens toca en un pla subtil? El meu oncle, un defensor a ultrança d’aquesta idea, sempre s’assegura que a les festes familiars es faci una ofrena als avantpassats. Posem menjar en un plat i un gotet de licor a prop d’un arbre.

La dimensió espiritual d’algunes cultures africanes assumeix que el pla dels vius i dels qui han marxat és un de sol

Els agraïm el seu camí, que acaba en cadascun de nosaltres. De fet, fem servir un arbre per recordar l’arrel, el lloc d’on venim. Ningú no es menja ni es beu l’ofrena; la fem com a mostra de respecte a tot allò que no veiem i que, tanmateix, ens acompanya. Així doncs, mentre aguanto l’embat emocional que em produeix escriure aquell text, decideixo fer un acte simbòlic i espiritual com aquest darrer.

Encendre una espelma i parlar amb les meves ancestres. Els explico que el text és una curació, un moviment per portar llum a aquell passat ombrívol que deu ser molt proper a la meva història familiar.
Els desitjo que descansin. Els canto. Els demano permís per parlar d’elles. M’imagino que dels peus em creixen arrels que em duen a elles, les oblidades de la història. Les honoro. Em deixo portar per aquella força gran que no necessita el meu intel·lecte, sinó el meu ésser. A partir d’aquest moment, les paraules flueixen, les idees venen i em trobo en pau.
Ara tornem a avançar en el temps: fa unes setmanes que la covid-19 va arribar a Barcelona, la ciutat on visc. Al principi les xarxes van omplir-se d’acudits i de frases enginyoses. A mesura que avancen els dies, la situació fa un gir general, però també personal: l’avi d’un amic del meu fill mor sobtament del virus i la família no pot ni tan sols abraçar-se per aquella pèrdua. Els acudits a les xarxes deixen de fer-me gràcia.

Al principi les xarxes van omplir-se d’acudits i de frases enginyoses. A mesura que avancen els dies, la situació fa un gir

Aviat el virus arriba a Costa Rica, on viuen els meus pares. Tots dos són població de risc i pateixo per ells nit i dia. Per ells i pel meu fill, que té bronquitis asmàtica crònica. I sí, un cop més, em trobo demanant a un ésser diví que els protegeixi: a ell, als seus quatre anys, i als meus pares, a la tercera edat.

Amb tot això, ¿què vull dir? Que l’espiritualitat i la transcendència d’alguna cosa més gran que el cos físic m’han acompanyat sempre. Que en moments de turment he necessitat experimentar que hi ha una força superior, incomprensible i eterna. I, sobretot, que sempre he necessitat aquesta força superior per a
algú que no soc jo. Per mi l’espiritualitat és això: moure la nostra energia més lluminosa, més desinteressada i més plena d’amor per a altres persones. Donem el nom que donem a aquesta energia superior, m’imagino que es mou en aquest pla: el de l’amor incondicional.

És cert que de vegades voldria tenir Fe. Així, en majúscules. Perquè la fe ens promet que pertanyem a una mateixa xarxa que ens uneix com a humanitat i que qualsevol des-tret té un sentit més gran que sobrepassa el nostre intel·lecte. En aquest món d’incerteses, pensar que alguna cosa té sentit em transmet pau. I la pau és la sensació més poderosa que mai he experimentat en aquesta vida.

Share