Al meu germà i a mi (suposo que com a molts nens i nenes d’aquest país) ens feia enriolar fer rots durant els àpats. Mentre els adults parlaven, era gairebé inevitable buscar la complicitat del Lluís, deixar anar el so inesperat i esclafir a riure. Però, amb el temps, els pares ens van inculcar la disciplina de saber-nos-els aguantar i fer bromes d’altres maneres. Ja ens hi havíem acostumat quan l’Abdellah va venir a viure a casa. La setmana de la seva arribada, mentre érem tots a taula, feia uns eructes que aixecaven la tapa. Allò nostre no era res al seu costat!

Som en el moment de la humanitat en què hi ha més diversitat convivint en un mateix territori. És, de fet, la primera vegada de la història que la diversitat ens ofereix unes possibilitats d’enriquiment personal i col·lectiu gairebé infinites. Però no és senzill saber aprofitar-les: sovint costa (molt!) acceptar l’alteritat.

Al cap del carrer hi ha sempre l’ego; la identitat, dit d’una altra manera. Quan marco la meva identitat en contra de la de l’altre, quan els meus desitjos, les meves expectatives i les meves pors xoquen amb les de l’altre, l’altre esdevé per a mi una amenaça. I els animals (racionals, però animals), davant de l’amenaça, volem sobreviure. Per tant, l’altre em fa nosa i em convé aniquilar-lo. Alhora, per la mateixa regla de tres, segurament l’altre també voldrà eliminar-me a mi.

Tanmateix, puc assumir que la meva identitat no és fixa ni acabada, sinó que es construeix i es modifica a mesura que em relaciono amb l’altre. D’aquesta manera, m’adono que els meus desitjos es poden satisfer amb l’altre, i que les pors desapareixen si l’altre ja no és una amenaça per a mi.

El primer camí, aquell en el qual jo em confronto amb l’altre, és el camí de la deshumanització, el camí de l’odi. El segon, aquell en el qual el jo se sap adaptar a l’entorn, és el camí de la vida, el camí de l’amor. Optar per un o per l’altre és només una decisió.

Allò de l’Abdellah ens va permetre entendre, amb el temps, la virtut de saber agrair els aliments que tenim a taula. Viure plegats durant tants anys va ser l’oportunitat per fer-nos preguntes noves que, per mitjà del diàleg i de la convivència, vam poder respondre més enllà dels nostres esquemes mentals de partida. Un bon inici per a l’amistat que encara ens uneix.

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal

Share