Rafel Simó té 53 anys i és doctor en Ciències Químiques, oceanògraf i professor de Recerca de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC. Ha fet expedicions oceanogràfiques al Mediterrani, l’Atlàntic, el Pacífic, l’Àrtic i l’Antàrtida per estudiar les relacions entre oceans, atmosfera i clima. 

Una de les coses que m’impressiona de l’Antàrtida és el silenci; i això que no és un silenci pur, perquè hi ha sons: cruix el gel, passa un ocell…, però hi ha molt poc brogit, molt poc soroll de fons, només hi ha sons significatius. L’Antàrtida és silenci. El que és essencial ja ho sents, i no cal sentir res més. A la ciutat hi ha molt soroll que ja no sentim, però ben segur que el nostre cervell l’està processant, i ens genera un estat d’alerta; quan això desapareix, perquè o bé no hi ha soroll o bé el soroll no és amenaçador, tens una tranquil·litat fantàstica. 

És un silenci conformat per un paisatge.

El silenci tan autèntic de l’Antàrtida va lligat al tipus de paisatge mineral. És un paisatge que jo en ancestral —tot i que la vida no la veig naixent d’un lloc com l’Antàrtida—, perquè et connecta amb una cosa molt primordial. No hi ha gens d’artifici; hi ha poc moviment, precisament perquè tot és molt mineral; hi ha vida, però és bàsicament marina i apareix i desapareix; i miris on miris tot està quiet fins que… es desprèn una massa de gel. Aquesta natura mineral és molt impactant, és semblant al desert. Jo només hi he estat una vegada, al desert, i el vaig trobar absolutament magnètic: és silenci. Per això, quan ens referim a espais de silenci que generem nosaltres per a la reflexió o la introspecció, parlem de desert; l’Antàrtida és com el desert. I malgrat que tant l’un com l’altra són llocs hostils on mai no et quedaries a viure, t’hi trobes molt a gust. És una simplicitat que enganxa. 

Són llocs inhòspits, però hi ha vida.

Aquest contrast és una altra cosa que m’impressiona. És un lloc que considerem hostil per als éssers vius, perquè hi fa molt fred, però està ple de vida. És una vida amagada. Tu vas a qualsevol lloc i, si hi veus arbres, si hi veus verd, ho associes amb la vida i el benestar, però a l’Antàrtida no hi ha verd, zero, líquens a tot estirar, però en canvi hi ha aquesta vida marina: passa una balena, comencen a sortir pingüins per tot arreu, les foques… Al desert, per exemple, hi ha poca vida, i aquí n’hi ha molta; i descobrir aquesta vida, que ara apareix i ara s’amaga, és molt bonic. 

 

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Share