El primer record que tinc d’una abstinència imposada és el d’un dejuni receptat pel met-ge de capçalera. Jo era petit, devia haver agafat alguna cosa de panxa, i aquell home va dir a la meva mare que passés dos o tres dies bevent aigua i el suc de l’arròs bullit. Es-tic segur que, d’entre totes les coses que receptava aquell metge a la gent del meu poble, beure aigua era la més habitual. La segona era caminar. 

Els dejunis o les dietes de prescripció facultativa tenen sentit. Més enllà de la seva eficàcia, fisiològicament òbvia, tampoc no hi ha gaire marge per discutir-ne la pertinència en altres vectors de la condició humana, diguem-ne els aspectes socials o culturals. És veritat que podem anar a veure el doctor per reafirmar-nos a la contra; molts fumadors ferrenys ho fan, i no és estrany l’obès que surt del metge amb les idees clares però la voluntat coixa i, davant ma-teix del consultori, entra a la fleca i es compra una bossa de croissants de crema. Jugar amb la salut deu ser el que se’n diu un fet universal, tot i no poder negar els beneficis físics d’un dejuni puntual, d’una dieta esporàdica i d’una alimentació equilibrada i saludable. Si de cas, el problema no són les pràctiques terapèutiques, sinó les necessitats humanes de tall social i cultural.

Una altra mena de dietes o abstinències imposades són les que se segueixen per tradició. Aquí, la prescripció té sentit, però no tant pel que fa al benefici corporal dels fidels, sinó pel que toca al seu benestar social i cultural. Ara relegats a l’anècdota del calendari i a la presència festiva d’alguns productes, temps enrere els dejunis quaresmals cosien la comunitat. Per entendre’ls, podríem mirar de prop la pràctica molt més vigent del dejuni del ramadà. Les comunitats el viuen en clau manyaga i familiar, i en cap cas l’abstinència no té visos malaltissos, sinó religiosos, espirituals; finalment, socials. És abstenint-nos junts que celebrem estar junts. 

Fins aquí, però, sembla que només hàgim parlat de dejunis i de pràctiques cosines que posem en pràctica perquè toca. El metge o el dogma ens comminen a fer segons quines coses sota l’amenaça —val a dir que insignificant— de patir malalties greus o d’acabar convertits en ovelles socialment negres. Però, ¿què passa quan ens sembla que som nosaltres els que per voluntat pròpia ens sotmetem a l’abstinència, ens imposem dietes fèrries però en teoria òptimes, ens convertim en apologetes i guardians de la nostra salut?

El primer record que tinc d’un dejuni voluntari és el meu pare fent la cura del raïm. Culturalment mediterrània, és una de les dietes depuratives més tradicionals, ara deixada al calaix del folklore; una pràctica tan antiga com la de fer un tomb cada dia, sense gaires escarafalls. El segon record que tinc, de la mateixa índole, és el d’un amic fent la cura del xarop de saba. En tots dos casos, el pare i l’amic parlaven de «neteja», entenent el cos com un sistema de canona-des que cal purgar, una maquinària, i no ho feien per cap pruïja estètica. Més aviat els repercutia en un benestar psicològic, esclar, la voluntat hi juga un paper important i no és cap secret que l’amor propi se sol nodrir d’una actitud resolutiva. La diferència és que el meu pare ho feia per costum i el meu amic, per distingir-se. 

Ara com ara, l’obsessió per la salut ha agafat una volada estratosfèrica. Han quedat enrere les petites grans dosis de sentit comú del metge del meu poble, beure aigua i caminar. S’han deixat força de banda els pics del calendari que recomanaven certes menges i que servien per aturar-se, fer pinya i reflexionar. I les purgues intermitents han passat a ser omnipresents als discursos sobre com hem d’estar, quina fila hem de fer i quins comportaments hem de tenir.

Després de la Segona Guerra Mundial, el món occidental va veure que la reconstrucció d’una humanitat viable no seria possible si les classes subalternes no accedien a una capacitat adquisitiva general. Si el treballador no se singularitzava, si no cobrava més i no tenia més hores lliures, el manteniment de les elits se n’anava en orris. La re-construcció va fer triangular un mercat de cop i volta copiós, un ciutadà individualitzat i seduït per la idea del progrés material i un relat polític i cultural ad hoc. Les pràctiques de les elits es democratitzaven a través del mercat, i durant mig segle les classes subalternes han tingut accés a tiberis, plans personals, vacances, objectes i productes alimentaris que s’han convertit en una marca, una distinció, béns de consum que signifiquen un estatus. És evident que aquesta cursa manicomial ha deixat més de mig món en la misèria, però el discurs s’ha tornat hegemònic.

Arribats en aquest punt, al cim d’aquesta escalada del progrés material, cap al tombant de segle es va veure que la reconstrucció havia deixat un planeta exhaust i una humanitat mòrbida, falsament sobirana i força esclava del consum impenitent. Aleshores, entre uns i altres, les instàncies polítiques, científiques, del mercat, col·lectius de consciència, gurus terrenals i organismes internacionals, van posar la salut al centre del discurs. De moment, el resultat s’ha traduït, segons els casos, en un canvi d’obsessions i en l’eixamplament de certes parado-xes: el reclam de menjar sa en entorns d’una gran habitabilitat insana, un culte al cos més propi de la fantasia (cinema, publicitat) que no pas de la necessitat, la terrible sensació que es tracta de l’enèsim estratagema d’un mercat i d’unes elits que ens volen fent el que toca.

Share