Educar

Segons la neurobiologia, entre els 0 i els 3 anys s’estableix una part important de les connexions neuronals que configuren els valors sobre els quals anirem construint la vida. Això no vol dir que, quan els nostres fills i filles tinguin 3 anys, ja tinguem la feina feta, però sí que la llavor que sembren en els primers anys de vida arrela profundament.

Educar és acompanyar a la recerca d’un tresor. El tresor que els acompanyarà i els ajudarà a omplir de Vida la vida.

Educar és fer de guia per ajudar a trobar el lloc on posar el cor, és a dir: les esperances i les lluites, la vida i la mort, les paraules i els silencis…, els amics, la natura i els diners. El jo i els altres, el sexe i l’amor. Poder i humilitat…

Per això, educar és una responsabilitat que exigeix un grau de compromís important, una responsabilitat complexa i apassionant.

Llibertat

Durant molts anys, hem navegat, tots, dins un mateix vaixell, compartint un destí simbòlic: creences, ritus, dogmes i certeses. Saltar del vaixell, per navegar lliurement, era un risc massa elevat. Pocs s’hi aventuraven. Les opcions vitals ens venien donades, imposades, no calia triar, no calia buscar… Un únic tresor, amb un únic embolcall, dictat per les autoritats polítiques, eclesiàstiques, econòmiques, educatives…

Era una navegació fàcil. Decidir on anar i com arribar-hi era una responsabilitat que delegàvem als tripulants. No pensar cap a on anar era còmode… Els navegants tenien percepció de grup i el grup dona seguretat, ajuda. Generació rere generació, repetint el mateix trajecte que pares i avis… La tradició com a valor estable, un bon lloc on posar el cor.

A poc a poc, hem anat aprenent a navegar en solitari, lliurement. Hem après a decidir el nostre destí. Hem après que podem ser lliures. Però, alhora, hem après que ser lliure és complex. Que educar des de la llibertat encara ho és més. Que el risc de naufragar és més elevat… És el preu de la llibertat i estem disposats a pagar-lo.

Espiritualitat

Després d’alguns anys i força experiències, hem après algunes coses… Pensant que era part del vaixell i que calia abandonar-lo, hem renunciat a buscar el tresor.

Potser caldrà recuperar la cerca, sempre que ens sigui possible fer-ho des de la llibertat, mai des de la imposició. El temps, potser, ens permetrà abandonar pors, neguits i prejudicis. Mirar-lo amb ulls nous.

Per fer-ho, ens calen cartes de navegació. Navegar en solitari, començant de nou cada vegada, és complex, si no impossible.

La història ens ha deixat experiències i reflexions d’una saviesa extraordinària. Experiències de llibertat profunda. Experiències de Vida: social, humana, espiritual i/o religiosa. Experiències compartides, d’arreu del món, de cultures molt diverses i de temps immemorables. Experiències per ser viscudes, que de poc serveixen si queden en paper, a l’altar o en sacrifici. Experiències, totes, amb un substrat comú: «Estima, no et situïs al centre del món ni de la vida… Implica’t per compartir amb els que sofreixen.» «Estima amb constància i paciència, busca des del silenci la pau interior, obre’t a l’altre i a les profunditats de l’ésser.»

 

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Share