Amb poc més d’un segle d’existència, avui dia ningú no dubta del poder que té el cinema per despertar emocions, sentiments i vivències, del poder que té per il·luminar, transformar… i educar.

El cinema és una finestra de coneixement i una font de transmissió de valors. I ho és especialment per al públic més jove, que configura part de la seva identitat a partir de codis audiovisuals. També és un mitjà engrescador per al jovent, una eina idònia per treballar amb l’alumnat en la seva formació humana i espiritual, com mostren diverses iniciatives pedagògiques a través del cinema.

A casa nostra, una d’aquestes iniciatives és l’Espai educatiu de la Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya, que organitza anualment la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya. Aquest espai forma part del projecte ACCIÓ CINEMA, «Construcció d’una ciutadania crítica i responsable», que impulsen Catalunya Film Festivals i l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. L’objectiu de la proposta consisteix a generar reflexió i contribuir en la construcció d’una societat compromesa amb els drets individuals i col·lectius des d’una vessant humanista i espiritual. Per aconseguir-ho, es planteja el treball a partir d’un conjunt de pel·lícules seleccionades amb els criteris de la pluralitat de creences existents i la varietat temàtica. Les pel·lícules són aquestes: La història de Marie Heurtin, De déus i homes, Ves-te’n i viu, Déu meu, però què t’hem fet?, Mustang, Buda 2: Camí a la Il·luminació, Una bossa de bales, Especials, El pa de la guerra i El secret del llibre de Kells.

D’aquesta manera, el cinema esdevé una eina clau per afavorir la cohesió social a través del diàleg entre tradicions culturals i religioses, tant a l’aula com als espais d’oci i al carrer. En efecte, és acostant-nos a la idiosincràsia i la sensibilitat pròpies de cadascuna de les confessions religioses que conviuen en les nostres societats actuals, que podem acompanyar l’alumnat a eixamplar el seu univers simbòlic i a nodrir el bagatge amb què s’exposarà en les seves relacions interpersonals. Tot plegat ens ajuda a construir comunitats amb un imaginari col·lectiu ric, heterogeni i empàtic davant de la diversitat.

La gran pantalla constitueix una manera d’accedir a l’experiència de l’altre com a espectadors actius, és a dir, sentint-nos implicats en el relat de la pel·lícula, els conflictes socials que s’hi presenten i la vivència pròpia de cada personatge. Si ens deixem interpel·lar per les històries que ens envolten, ens sentirem convocats a trobar les nostres pròpies respostes o, si més no, a reflexionar si les respostes que donen els personatges serien vàlides al nostre món real. El debat posterior al visionament del film ens convida a participar activament en espais de reflexió individual i de grup, i a entrenar-nos a afrontar reptes col·lectivament.

 

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Share