Fa temps que és difícil llegir les notícies sense que creixi la sensació que el món es complica cada vegada més, que augmenten els nivells de corrupció, violència i confusió, que triomfen la cobdícia, la poca-soltada i l’engany, que tenim més possibilitats que mai però resulta que no sabem cap a on anar. Però el sol segueix sortint cada dia i segueixen florint les primaveres. No és la fi del món, esclar que no. Ara bé, no deixa de ser significatiu que moltes tradicions de la humanitat hagin intuït que el món algun dia passaria per un llindar d’esdeveniments de gran intensitat: una mena de foc purificador.

Els relats que ens parlen d’això inclouen dotzenes de tradicions orals de pobles indígenes i antics textos de tradicions espirituals com els Purāṇa hindús, l’Apocalipsi cristià i el Kālacakratantra budista. Aturem-nos un moment en el més conegut d’aquests textos a Europa, l’Apocalipsi. Val a dir que, en grec clàssic, apokalypsis no significa ‘catàstrofe’, sinó ‘revelació’ (literalment, ‘des-ocultació’: apo-kalypsis). Val a dir també que els textos d’aquesta mena no s’han d’entendre literalment: són potser com una mena de somni que es pot interpretar de diverses maneres, cap de les quals és definitiva. L’Apocalipsi amb què conclou el Nou Testament, atribuït a Joan de Patmos, forma part d’un gènere literari que també havia estat molt cultivat en la tradició jueva, de la qual incorpora diversos elements.

Trompetes i senyals

Una part central del text (a partir del capítol 8) descriu set tocs de trompeta per part de set àngels. Amb cada toc de trompeta, una part important del món queda destruït. «Va tocar el primer, i […] la tercera part de la terra, la tercera part dels arbres i tot l’herbei van quedar abrusats.» En els últims dos segles, més de la tercera part dels ecosistemes de la Terra han sigut malmesos, i més de la tercera part dels arbres i del món vegetal han desaparegut. Si ho comparem amb els boscos que hi havia al món quan Joan de Patmos escriu, el que s’ha destruït és molt més d’un terç.

Quan el segon àngel toca la trompeta, una «tercera part del mar es va tornar sang; la tercera part dels animals que hi viuen van morir». Hem contaminat més d’un terç dels oceans del món: les seves aigües s’estan tornant més àcides a conseqüència de la contaminació. En moltes zones, els oceans es queden sense oxigen i la vida pràcticament desapareix (àmplies zones del golf de Mèxic, del golf d’Oman i d’altres indrets es consideren ja «zones mortes»). Pel que fa als peixos i altres organismes que viuen als oceans, no pocs els hem portat a l’extinció i la majoria d’espècies estan amenaçades.

En tocar el tercer àngel, «un astre gegantí, encès com una torxa, caigué del cel sobre la tercera part dels rius i de les fonts d’aigua». La contaminació de molts rius i fonts d’aigua també és seriosa. Pel que fa a l’astre «encès com una torxa» que cau del cel, el text l’anomena amb el nom d’una planta molt amarga (Ἄψινθος, Artemisia absinthium). No hem viscut res comparable, tret de les explosions atòmiques, la radioactivitat de les quals contamina les aigües. A més d’Hiroshima i Nagasaki, hi ha hagut moltes altres explosions atòmiques (entre elles, prop de dues dotzenes a l’atol de corall de Bikini i més de dues-centes als atols de Fangataufa i Mururoa). I hi ha les catàstrofes nuclears, com la de Txernòbil. Vet aquí que un dels noms en rus de l’artemísia és Txernòbil (Черно́быль; en ucraïnès, Txornòbil, Чорно́биль —en tots dos casos, el mot significa, literalment, ‘herba negra’ i designa l’artemísia). A la ciutat deshabitada de Txernòbil hi ha des de fa més de deu anys un gran museu commemoratiu que inclou una escultura de l’àngel tocant la trompeta (s’anuncia per als turistes com a Star Wormwood, és a dir, «estrella Artemísia»).

El relat segueix: «va tocar el quart àngel, i […] tant el dia com la nit s’enfosquiren una tercera part i perderen així un terç de la seva llum». A causa de la contaminació atmosfèrica, el cel d’avui és molt menys lluminós que fa uns segles. De nit s’hi afegeix la contaminació lumínica: difícilment es veu avui la Via Làctia en la nit d’una gran ciutat. D’altra banda, el cel s’està omplint de satèl·lits de telecomunicacions (com els del projecte Starlink, d’Elon Musk, i molts d’altres): n’hi ha milers en òrbita i se’n volen enviar desenes de milers més. Fàcilment faran que la nit estelada perdi més d’un terç de la visibilitat i de l’encís, a més de sotmetre el conjunt dels organismes de la biosfera a un grau de contaminació electromagnètica sense precedents i de permetre que el 5G s’estengui com a instrument de control global.

 

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Share