Anàvem a assajar cant coral sortint de l’institut. Ens costava entrar a classe perquè ens estimàvem més quedar-nos a fora, xerrant com cotorres i rient esvalotades. Érem una colla que ens aveníem i vivíem la plena adolescència. Quan finalment entràvem a l’aula, encara ens quedava corda: que si mira què m’ha dit, que si guaita la noteta, que si l’acudit absurd, que si d’aquesta setmana no passa que em poso el pírcing. Alçàvem la veu i l’aula ressonava tant que costava entendre’ns.

Encara m’acompanya aquell soroll feixuc enmig de tanta notícia, tant titular banal, tanta informació trivial, tant menyspreu gratuït. Sovint em pregunto si el poder de la reflexió no ha perdut rellevància enfront d’uns sistemes de comunicació encimbellats per la immediatesa, la insubstancialitat i la producció exagerada a cost zero.

Culturalment ens hem enfilat en una cinta de córrer, accelerant el consum d’informació (i d’experiències, i d’objectes, i de possibilitats i de moltes altres coses!), que contrasta amb la capacitat psicològica i emocional que tenim per acollir tot aquest batibull. Ens abandonem, mecanitzant un estil de vida que ens permet (sobre)viure mentre estem desconnectats.  

Honestament, en aquest context, podem comprendre? Podem ser compresos?

Sí. Si vetllem la nostra interioritat, entesa com l’antítesi de la dispersió i la superficialitat. Sí, si som el contrast del revoltim informatiu, si tenim cura d’aquest espai interior que posa distància a les presses i a la satisfacció immediata.

Entràvem a classe de cant coral per inèrcia, excitades, parladores. L’Àngel ens mirava sense dir res. Amb posat indiferent, se situava al seu lloc de director i ens observava. 

“L’heu sentit?”, deia, de sobte, enmig de tanta xerrameca. Era el silenci. 

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal

Share