Unes setmanes abans que la meva àvia morís després de patir un Alzheimer duríssim que va durar gairebé vint anys, l’equip mèdic que la tractava va demanar als seus fills –ma mare i els seus germans– si podien fer-ne la donació cerebral, perquè el seu Alzheimer era molt particular i, a través de la donació, la investigació mèdica podia avançar. Els deu fills que van poder votar –l’àvia en tenia dotze– van quedar empatats: cinc hi van estar a favor i els altres cinc van votar-hi en contra, argumentant que ella mai no havia expressat la seva voluntat de ser donant, no ja del cervell, sinó de cap altra part del seu cos. I, així, la meva àvia va ser incinerada amb tots els seus òrgans.

Explico aquesta història a Gurch Randhawa, professor de Diversitat en Salut Pública de la Universitat de Bedfordshire i assessor de l’Organ Donation del National Health Service del Regne Unit, que participa a Barcelona en un cicle de debats organitzat per l’Organització Catalana de Trasplantaments, la la Direcció General d’Afers Religiosos i el Palau Macaya sobre les connotacions culturals i religioses de la donació d’òrgans. Va fallar res en la meva família? Els membres que hi van votar en contra són menys solidaris que els altres? El doctor Randhawa hi posa llum: “El teu cas –em diu– és un exemple de la necessitat que aquest diàleg es doni en forma de conversa normal en la nostra societat. I, segurament, el moment triat per parlar-ne no va ser el millor; al contrari, hi havia massa emocions barrejades. De fet, les nostres investigacions demostren que la donació d’òrgans (per a la investigació mèdica o per salvar vides) només es produeix quan la gent hi confia plenament. I, si ho penses, el moment en què la família està abordant la mort d’un ésser estimat és el pitjor escenari possible per plantejar aquesta pregunta i per construir aquesta confiança necessària entre la gent i el servei públic de salut”. 

Associem la donació a la mort, i com que la mort és un tema tabú en la majoria de societats, tampoc no abordem la donació. I així anem encadenant un silenci rere l’altre. 

Associem la donació a la mort, i com que la mort és un tema tabú
en la majoria de societats, tampoc no abordem la donació i axí encadenem un silenci rere l’altre.

“Sabem, però, que la fe té un pes important en la donació d’òrgans. Al Regne Unit, per exemple, el consentiment familiar per donar òrgans se situa en el 70% en el cas de la comunitat blanca, mentre que baixa fins al 42% en la resta de comunitats. Si tenim en compte que aquestes són, precisament, les més religioses, veiem clar que hi ha una necessitat de treballar conjuntament amb els líders religiosos d’aquestes comunitats. Al capdavall, la religió té un pes important en aquesta negativa a consentir la donació.”. Tot i així, la religió no és la primera causa en la negativa a la donació: “La recerca ens diu que hi ha tres motius principals pels quals les famílies diuen que no. El primer i més gran, la desconfiança; el segon, la falta de sensibilització, i el tercer, la percepció religiosa. O sigui, que sabem perfectament què hem de fer: construir confiança, sensibilitzar i, finalment, superar les barreres religioses. Per construir confiança, cal recórrer als referents de cada comunitat; per sensibilitzar i informar, cal transmetre els missatges correctes, i per superar les barreres religioses, el que cal és treballar amb els líders religiosos. Són ells els que poden obrir el diàleg, perquè hi ha una diferència entre el que la religió diu i el que la gent interpreta o percep. La majoria dels textos sagrats, des de la Bíblia fins al Guru Granth Sahib, van ser escrits fa milers d’anys, quan la donació d’òrgans no era una opció, i, per tant, no en diuen absolutament res. Per exemple, en la meva religió, la sikh, quan algú mor, el dia del funeral, la família ha de rentar i vestir el cos abans del funeral, un ritual clarament religiós. Sabem que hi ha gent que pensa que la donació d’òrgans desfigurarà el cos i, per tant, decideixen no fer-ho. Per això és tan important que aquest diàleg es faci amb els líders religiosos, que poden explicar que l’extracció d’òrgans deixa només una petita cicatriu que és pràcticament imperceptible i que, per tant, el cos estarà perfecte per fer-hi el ritual de rentar-lo i vestir-lo. I el mateix es pot aplicar a aquelles confessions que creuen en la vida després de la mort. Només els líders poden explicar que, en realitat, en aquests casos, ens referim a l’ànima, no pas al cos… 

En el cas dels ateus, l’escola podria ser un espai claríssim on debatre sobre la donació d’òrgans.

No es tracta de debatre sobre els aspectes religiosos de la mort. El repte és trobar la manera perquè aquesta conversa es produeixi en el si de les diverses comunitats religioses. I això ho han de fer els líders d’aquestes comunitats, perquè són els únics que tenen la capacitat de construir aquesta confiança necessària. La religió, però, és només una part de la solució del problema de la donació d’òrgans. El gran repte és codissenyar una solució que sigui vàlida per a totes les comunitats. En el cas dels ateus, per exemple, l’escola podria ser un espai claríssim on debatre sobre la donació d’òrgans. Per tant, es tracta de pensar quina és la millor manera de normalitzar la conversa sobre donació d’òrgans en les diverses comunitats, siguin religioses o no”, rebla el professor. 

Efectivament, al final, es tracta de parlar de la vida, i no pas de la mort.

Share