L’Elionor tenia | catorze anys i tres hores | quan va posar-se a treballar. | Aquestes coses queden | enregistrades a la sang per sempre. | Duia trenes encara | i deia: «sí, senyor» i «bones tardes». […] L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia | predicció de les dones, | va créixer, es va casar i va tenir fills. | El gran, que era una noia, | feia tot just tres hores | que havia complert els catorze anys | quan va posar-se a treballar. | Encara duia trenes | i deia: «sí, senyor», i «bones tardes».

Vaig aprendre de memòria aquest poema de Miquel Martí i Pol i el vaig recitar davant de tot l’institut quan devia tenir, més o menys, l’edat de l’Elionor. M’agradava perquè em recordava la meva àvia i perquè, malgrat la duresa del relat, la descripció em transmetia seguretat. En un moment en què ja es començava a tenir la sensació generalitzada que tot s’accelerava, que els trens es perdien i que l’arròs es passava, imaginar un horitzó immutable m’era muralla i refugi.

Cada vegada més, ens hem trobat mesurant el temps que ens queda per arribar a qualsevol lloc o per accedir a qualsevol cosa, colgats de rellotges, agendes, Google calendars i alarmes al mòbil. Cronometrem i calculem un temps inventat pels humans cada vegada menys compassat amb els cicles naturals que hem esgavellat.

Vivim immersos en el compte enrere d’un món que s’acaba i del qual, a hores d’ara, no s’espera un futur millor. L’horitzó l’imaginem apocalíptic o utòpic. L’apocalipsi a la qual ens condemnen les catàstrofes naturals, el capitalisme ferotge i les seves guerres. O la utopia d’un món feliç a la qual ens portaran els robots, la tecnologia o el descobriment d’altres planetes on habitar.

La filòsofa Marina Garcés ens diria que ella hi creu ben poc, en aquest tipus de relats. Que, de fet, aquests relats només deixen lloc a la reacció davant de situacions en temps de termini. Ella proposa la il·lustració radical, en la qual, entre altres coses, el que cal fer és combatre les incredulitats del propi temps. Cada temps té les seves, de credulitats, i una de les nostres és creure’ns constantment que tot s’acaba.

Tant la condemna que estem alimentant (ambientalment, per exemple) com la salvació que posem en mans de la tecnologia o dels déus ens distancien de treballar la confiança en l’espècie humana, en nosaltres. I ens allunyen de la certesa que després d’un horitzó sempre n’hi ha un altre.

Share