Va ser en una sessió de grup a la presó de Lledoners. Unes confessions personals van derivar en una discussió entre dos interns, que va pujar de to. S’escridassaven i semblava que la situació no tenia aturador. Fins que, de sobte, es va fer un silenci tens. «M’agradaria fer-te una abraçada», li va dir un a l’altre en reprendre la paraula. Silenci. «¿Puc fer-te una abraçada?» Silenci. Es van abraçar. I la resta d’interns es van posar drets i van aplaudir, i uns quants vam plorar d’alleujament i de felicitat, i algú va dir que quina sort haver rebut aquella abraçada i haver pogut plorar sense dissimular.

Darrere de cada delicte, de cada crim tipificat per la justícia (o pel jutge), hi ha una persona que necessita saber-se compresa i estimada. Independentment de si ha comès el delicte o no, allà hi ha una persona que necessita rebre amor per sortir-se’n. Algú dirà que aquesta afirmació és cursi, carrinclona o típica dels qui anem amb el lliri a la mà. Molt bé. Però l’amor és el millor tractament per acompanyar qualsevol altra teràpia a la presó. I, sovint, el sistema no facilita que interns ni funcionaris puguin treballar des d’aquí.

Al centre penitenciari de joves un noi m’explicava que quan ell va néixer el seu pare ja era a la presó. I que ell, com el seu pare, els cosins i els tiets, passava temporades a la presó de manera sovintejada. Sempre hi havia algú de la família al talego. La mateixa família; el mateix barri; des de fa més de vint anys.

Reproducció social, en deia Pierre Bourdieu. Un fracàs —¿o un èxit?— del sistema. «Mentrestant, els veritables responsables de les majors atrocitats del planeta (guerres, crisi climàtica o explotació de persones) estan lliures i en diferents casos al capdavant de governs o grans companyies transnacionals», diu Jordi Cuixart al pròleg del llibre d’Angela Davis Podem abolir les presons?

«¿Saps quin és el millor èxit, Clara?», em va dir un intern que va cometre abusos sexuals. «Que no reincidim.» El final de la condemna és, sovint, el moment més delicat. Fa por a molts interns perquè saben, d’una banda, que es retrobaran amb la vida de fora, on ningú els imposarà normes ni horaris i on, en definitiva, pràcticament tot tornarà a ser possible. De l’altra, perquè la sortida de la presó voldrà dir enfrontar-se a les etiquetes, a la por dels coneguts i a tots els prejudicis que s’associen als centres penitenciaris, que en la majoria de casos dificulten la integració dels que han acabat una pena que es perpetua fora de la presó.

Els centres penitenciaris a Catalunya ja s’han anat transformant els darrers anys, però la realitat demostra que no és suficient. Ens cal que les presons no siguin el gran sistema d’incarceració. Convé teixir el país de projectes d’integració alternatius —probablement molts, petits i diversos— que incloguin el que ja funciona del sistema actual i que, sobretot, incorporin noves regles del joc on tot allò que quedi lluny de la cultura de pau, com l’abús de poder, l’opressió a la diferència, el masclisme, el racisme o la xenofòbia, no hi tingui cabuda. I tant de bo que això ajudi a fer societats més justes on, un dia, les presons no siguin necessàries.

Share