Els nostres fills, tenen interioritat? I ens correspon a nosaltres afavorir-la? Val la pena l’esforç? La resposta a les tres preguntes és “Sí, sí i sí!”. Sí, els nostres fills tenen interioritat: capacitat de mirar ben endins per mirar més enllà. I com que la interioritat és una part de la seva persona, allà hem de ser nosaltres, al seu costat, com hi hem estat en les primeres passes, i en els seus primers “sisplau” i “gràcies”, i per abraçar-los i posar límits i escoltar-los, i en tot allò que té a veure amb el seu creixement interior i exterior.

Interioritat perquè no els passi mai com a aquell futbolista famós que en una entrevista era incapaç de respondre amb detall a preguntes ben senzilles. “Una pel·lícula.” “Bona pregunta… No sé.” “Un llibre.” “No sé.” “Una afició.” “Res en especial.” Perquè hi ha un món interior que podem habitar, un món interior dins nostre, un món interior format pels nostres afectes, pels nostres ideals, la nostra vocació i el diàleg que mantenim amb nosaltres mateixos. Fem que els nostres fills siguin avantatjats exploradors del seu món interior:

Descobrint els Afectes: Hem de promoure que, des de ben petits, expressin què els agrada i què no, i per què. Això no vol dir que els haguem de preguntar constantment què volen, o que si una cosa no els agrada no l’hagin de fer –o de menjar!–, però tampoc que hagin de dir que una cosa els agrada només perquè a nosaltres ens sembla boníssima o és saludable. “I t’agrada molt, o moltíssim?” “Poc o gens?” “Si ho haguessis de menjar sempre, creus que et seguiria agradant?” “Què hauria de canviar perquè t’agradés fer això que tant et disgusta ara?”

Albirant els Ideals: Estiguem al cas de què entusiasma els nostres fills. De fet, estiguem al cas de si a nosaltres ens entusiasma alguna cosa que no sigui extremadament material: la natura, la música, el país, el servei als altres… L’entusiasme ens des-centra, ens fa adonar-nos que no som el centre del món, i l’ideal ens arrossega i treu el millor de nosaltres.

Sentint la Vocació: Fem un esforç per no condicionar què-vol-ser-de-gran. Més aviat acostumem els nostres fills a valorar quina activitat els fa sentir-se bé quan l’estan fent, per a què tenen molt talent, què els agradaria aprendre, com poden ajudar els altres… I això es fa preguntant molt i escoltant encara més!

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.