FABIÁN MOHEDANO
Diputat al Parlament de Catalunya i impulsor de la iniciativa ciutadana sobre la reforma horària. 
www.reformahoraria.cat 

TERESA FORCADES
Metgessa, teòloga i monja de Sant Benet de Montserrat

La reforma horària és una iniciativa ciutadana que impulsa canvis horaris perquè puguem gaudir de més llibertat en la gestió del nostre temps. Encarem Fabián Mohedano, diputat al Parlament de Catalunya i impulsor de la campanya, i Teresa Forcades, metgessa i monja de Sant Benet de Montserrat. Contraposem un horari mil·lenari i la proposta més moderna, un horari rígid i una aposta per la flexibilitat: com hem d’organitzar el temps per ser feliços?

“CAL FLEXIBILITZAR ELS HORARIS PERQUÈ ESTEM EN UNA SOCIETAT EXTREMADAMENT DIVERSA AMB UNS HORARIS EXTREMADAMENT RÍGIDS. QUE ELS NANOS TINGUIN UN HORARI TAN PLE ÉS CAUSAT PEL DESAJUST I EL TRENCAMENT DELS HORARIS NATURALS.”
Fabián Mohedano

“LA PREGUNTA ÉS: UN HORARI ÉS RÍGID O FLEXIBLE PER FER QUÈ? PER A MI, PER EXEMPLE, L’HORARI DEL MONESTIR, DE SIS HORES DE TREBALL I CINC DE PREGÀRIA, ÉS PERFECTE. PERÒ ÉS IMPORTANT TAMBÉ TENIR ESPAIS DE BADAR. TOTS NECESSITEM BADAR.”
Teresa Forcades

 

J: Què és el temps?
T: Sant Agustí ja fa la distribució dels tres temps: passat, present i futur. Però el futur no ha existit mai, el passat ja ha passat i per tant tampoc ja no existeix, i de l’instant en fa una dissecció en la seva unitat més mínima, que acaba per tampoc no existir. I, per tant, queda la idea neoplatònica que el temps no és més que una expansió de la consciència.

J: Tant parlar-ne i al final resulta que no existeix.
T: En el cristianisme, les persones estem fetes a imatge de Déu. Des de Kant, tot i que abans també, estem d’acord que espai i temps són categories fonamentals, però en Déu no hi ha espai ni temps. Encara afegiria que una altra categoria fonamental de la vida humana és la sexualitat, que tampoc no trobem en Déu. I, per tant, ens podem qüestionar que, si estem fets a semblança seva i hem de retrobar-nos amb Ell, potser que ho haguessin facilitat una mica, no? En canvi, hi ha una cosa de Déu que no puc descobrir sense temps i sense espai, que és la reciprocitat, el diàleg. Amb una concepció trinitària de Déu hi ha una reciprocitat que no té sentit si no hi ha un teu i un meu. Hi ha un filòsof jueu, teòleg místic, Abraham Joshua Heschel, que en el llibre The Sabbath (1951) argumentava que el temps és més de Déu, perquè en el temps som contemporanis i som germans, mentre que en l’espai som rivals. L’espai l’ocupa l’un o l’altre, mentre que el temps és comú, és compartit: el temps no és menys meu pel fet de ser també teu. El temps és una dimensió divina. Per això, segons Heschel, els jueus lloen Déu en el temps, no en l’espai: no tenen catedrals com els cristians ni arbres com els pagans, sinó temps com el dissabte.

J: Contraposició ben suggeridora.
T: Inspirant-me en la seva reflexió, però des d’una perspectiva trinitària, l’espai és tan sagrat com el temps, perquè, si bé un espai ocupat per l’un no pot ser ocupat simultàniament per l’altre, sí que puc oferir-lo a l’altre. Així, mentre no et puc oferir l’instant perquè és tant teu com meu, sí que puc oferir-te espai, que dona lloc a l’amor, la reciprocitat. Com podria experimentar la donació sense espai? Jo entenc que en la Trinitat pot existir l’amor i la reciprocitat sense temps ni espai, però això ja ho acabaré d’entendre quan arribi el moment. En canvi, ara mateix jo visc una cosa en l’espai que m’ajuda a entendre la reciprocitat. Ara bé, jo tinc la llibertat també de viure l’espai com a rivalitat: jo em realitzo sense estar preprogramada. El temps i l’espai se’ls ha inventat Déu perquè puguem tenir una experiència de plenitud sense preprogramar-nos, i així puc viure aquest temps i espai en comunió o contra Déu.

J: Has esmentat cristians i jueus que conceben el temps amb un començament, el gènesi, i un final, l’apocalipsi.
T: Jo crec que la concepció cristiana del temps no és lineal. I tampoc circular, com és més propi d’Orient, amb el cicle de les estacions, la roda del samsara, l’etern retorn. També hi ha qui parla d’el·lipsi. Jo trobo que la concepció cristiana és la de l’any litúrgic, que tampoc no es pot entendre com una espiral que no deixa de ser una línia dissimulada que es dirigeix cap a la plenitud. El temps litúrgic és el kairós, de sant Pau i el Nou Testament, que vol dir que cada instant és l’eternitat. L’eternitat no és el que hi havia abans del temps, o després del temps, sinó que l’eternitat és una forma de viure el temps. Això no són només paraules, sinó que és l’experiència: quan tu vius en plenitud, en pau, no estàs esperant el futur ni rememores el passat. Estic aquí en una forma que em fa intuir, i no és només imaginació, que l’eternitat es fa present en aquesta vida en què neixes i et mors, i això en teologia s’anomena escatologia realitzada.