Conxi Plaza té quaranta-vuit anys i viu des de l’any 2013 a Granyena de Segarra (Lleida), en una comunitat que és llar d’acollida i que pertany a l’associació Emaús Rural, emmarcada en el Moviment Emaús, que va ser fundat després de la Segona Guerra Mundial per Henri Antoine Grouès, conegut com l’Abbé Pierre. La Llar està ubicada a l’hostatgeria de l’ermita de Santa Maria del Camí, un nom que sembla fet a mida per a una comunitat que acull totes aquelles persones que, llençades als marges, volen recuperar el camí de la dignitat.

D’on neix aquest desig de fer comunitat?

–És un anhel que tinc des de ben jove. La meva primera experiència va ser a Can Banús, que és una casa d’acollida de malalts de sida. Hi vaig entrar quan tenia vint-i-sis anys i n’hi vaig viure dotze. Amb el temps, el projecte comunitari va anar disminuint i me’n vaig anar dos anys a Chiapas. En tornar, em van convidar a viure a la comunitat dels Drapaires d’Emaús, a Sabadell. Allà vaig conèixer el que ara és el meu home, en Miquel. Hi vam viure el nostre primer any de parella i allà va néixer la nostra primera filla. Junts vam seguir buscant espais de vida comunitària, al costat dels més febles i en un entorn rural, i vam acabar aquí. Per mi, el tema comunitari és prioritari per viure humanament. És com jo entenc l’Evangeli. Aquesta “selva” on cadascú va a la seva no m’agrada, crec que és contrària a la nostra essència humana. Ens preocupem per tenir diners i seguretats, i jo crec que l’autèntica assegurança de vida és la comunitat, és tenir gent al teu costat, perquè podem sobreviure si ens ajuntem.

I per què justament en un entorn rural?

–El desig de viure més a prop de la terra se’m va despertar a Chiapas, on vaig estar vivint amb les comunitats indígenes. Allà vaig descobrir que un dels errors que hem comès com a humanitat és el d’allunyar-nos de la terra. L’espiritualitat està molt lligada al camp, perquè aquí sorgeixen uns valors i tens uns aprenentatges que a la ciutat són molt difícils. Chiapas va ser una realitat que em va enganxar molt, i també em vaig plantejar de quedar-m’hi, però ells mateixos em deien que no podia abandonar el meu poble. I és veritat, perquè els qui estem malament som nosaltres; ells viuen en condicions materials molt dures, però humanament estan molt millor que nosaltres.

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.