Les mirades, els camins, els colors, les absències… s’imposen com a realitats tan diferents per a tots nosaltres, tan distants de la freda objectivitat, que sovint esdevenen adversaris irreconciliables. I així, malgrat que, mesurats a pams, reconeixem espais idèntics, n’hi ha que, inevitablement, pesen més que d’altres; indrets arrelats des de sempre en el nostre ésser, impassibles i pacients com un destí. 

De cap altra manera no podem concebre la relació entre Veronica Sartore i Barcelona, fruit  d’una seducció delicada i subtil. Una atracció que ha comptat amb còmplices silents; de ben cert, un bon grapat de ciutats europees, de les quals la jove mai no va marxar amb les mans buides, sinó, més aviat, arreplegant, sense ser-ne prou conscient, expe­riències que adquiririen el seu ple sentit a la capital catalana. 

La seva Pàdua natal va posar les bases del seu caràcter vehement, d’una personalitat que no entén de mitges tintes, que necessita viure tota acció, tot sentiment –per més insignificant que sigui– en la seva màxima expressió. Per això no és gens estrany que la influència de l’anarquisme epistemològic de Paul Feyerabend i la defensa de la diversitat i el diàleg com a vies de progrés, que va trobar en aquest autor quan estudiava Filosofia a Venècia, no es limitessin a ser només qüestions teòriques, sinó principis i motors de la seva vida. 

Seguint aquest mateix patró, hem d’interpretar el seu pas per la vila de Neve Shalom, també coneguda com a Wãt as-Salãm, a Israel. Fundat l’any 1969 per jueus i àrabs, aquest poblat aviat es va convertir en un referent de la cultura de la pau, un oasi que reivindica la convivència entre els dos pobles al bell mig d’un conflicte enquistat. En aquest entorn, Veronica va conèixer de primera mà la religió i la cultura jueves; una trobada que la va sacsejar de cap a peus, de tal manera que el que havia de ser simplement una estada de pràctiques universitàries, va suposar, de fet, el naixement d’un entusiasme obstinat per aquesta tradició. Necessitava devorar llibres sobre el judaisme, assistir a cerimònies, visitar sinagogues…

La curiositat desfermada per aquest món l’ha acompanyat fins a Barcelona. Al principi, s’hi va instal·lar per viure-hi només uns mesos l’any 2011, per tal de desenvolupar un projecte universitari que tenia com a objectiu destriar la relació entre religió i espais naturals. De seguida, però, es va enamorar del Raval. Els seus carrers, impregnats de diversitat, d’una autenticitat que l’atreia irresistiblement, li recordaven el barri de Kreuzberg de Berlín, on havia residit fins a aquelles dates i on tan bé se sentia. Però Barcelona i el seu caràcter mediterrani… La decisió estava presa! 

D’una manera pràcticament espontània, va entrar en contacte amb membres de la comunitat jueva de la ciutat, i, alhora, va sentir la necessitat d’implicar-se en la seva vida associativa. Va ser així com va començar a col·laborar amb l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós, amb la qual es va implicar en la dinamització del grup jove de l’entitat. L’any 2015 aquesta entitat va decidir organitzar La Nit de les Religions (una jornada de portes obertes de comunitats religioses de Barcelona), emmirallant-se en una iniciativa que s’organitzava a Berlín i que Veronica coneixia prou bé. 

Formant part de l’organització d’aquesta activitat, dedicant-se especialment al contacte amb les comunitats jueves, Veronica va atènyer l’últim esglaó d’un camí que havia encetat anys enrere. Les experiències amb les quals s’havia enriquit en tantes ciutats europees cobraven, ara, tot el seu sentit: la cultura de la pau i la diversitat religiosa en acció al servei de la promoció de la convivència de tota una ciutat.