Iglús i castells

A la tercera galeria de la Model, “la de los gusanos”, hi vaig ser aproximadament un mes. D’allà em van passar al Departament Militar, on em van fer el segon consell de guerra: sis anys més de presó. Vaig ser uns mesos a Alcalá de Henares i després a El Puerto de Santa María i al castell de Santa Catalina, a Cadis. A Cadis vaig complir els sis anys, i, com que continuava dient que no volia fer el servei militar, em van enviar a l’Àfrica per reincident. Allà em van fer el tercer consell de guerra i em van tornar a caure sis anys: dos i mig a l’Àfrica i els tres i mig restants a Cadis altra vegada.

El temps a l’Àfrica va ser el més dur. Terrible. Les cel·les eren com ous, com iglús. A cada ou hi havia tres lliteres en un costat i tres a l’altre, i, al mig, el vàter sense tapar. La temperatura del desert era extrema: a les nits feia molt fred i de dia la calor era espantosa. Quan sorties de l’ou, les mucoses se’t rebentaven de tant que s’assecaven. I el dolor als llavis no es podia aguantar. Va ser insuportable.

A Cadis, en canvi, va ser molt més agradable. Estàvem aïllats i tot era ple de xinxes; érem 140, atapeïts a més no poder, però gairebé tots érem testimonis de Jehovà. Ens organitzàvem i tothom podia desenvolupar les seves qualitats. Hi havia germans que feien estovalles de seda per vendre fora de la presó, altres fabricaven joies, algun perruquer ens arreglava els cabells, un cantant (que havia treballat al Liceu!) ens feia de mestre de cants, un professor de tennis professional ens ensenyava a jugar a tennis (amb la mà; no teníem raquetes), un pintor preparava els decorats de les escenificacions…

Utilitzàvem una part de la nau on teníem les lliteres com a petita sala del regne. Allà fèiem cada dia les nostres reunions i escenificacions, drames bíblics, molt típics dels testimonis de Jehovà. Amb imatges, els ensenyaments queden més clars, per això a les sales del Regne i a les assemblees sempre fem demostracions teatralitzades.

Nou anys de presó

El març del 1975 em van aplicar la llei del 1973 sobre negativa a la prestació del servei militar i vaig poder sortir en llibertat. Vaig tornar a casa, a Figueres, amb els pares i les meves germanes. Havien passat nou anys. Nou anys adaptant-me a diferents presons: el castell de Santa Catalina, la Seu d’Urgell, Lleida, la Model, Caravanchel, Alcalá de Henares, El Puerto de Santa María, Cadis, Las Palmas, Al-Aaiun i torna a Cadis. Nou anys que ho havien transformat tot: carreteres, cotxes, actituds… i llibertat religiosa. Mentre era a la presó, el juliol del 1972, havien concedit la llibertat religiosa. I va ser una gran sorpresa per a mi tornar a Figueres i veure la sala del Regne amb un rètol immens, just davant de la policia, a la carretera general.

Vaig tenir el privilegi que al lloc on m’havien ensenyat a treballar quan era un nen em van tornar a donar feina. Així, al matí feia de torner mecànic i a la tarda sortia a predicar.

En una d’aquestes predicacions vaig acompanyar una germana, una companya, a visitar un noi universitari evolucionista amb el qual no sabia com sortir-se’n. Vam trucar a la porta i ens va rebre un home a crits. “¡Ya sé quiénes son ustedes! ¡Dejen a mi nieto en paz!” Me’l vaig mirar atentament. “¿Usted se acuerda de mí? ¿Usted se acuerda de un joven de Figueres en Sant Climent Sescebes a quien usted dijo que enviaría a África y que allí se iba a pudrir?” Es va exaltar. “Sí, pero yo ya no soy militar, estoy retirado, ¡a mí no me venga a complicar la vida!” “No, no. Solamente quiero decirle que aquel joven, yo, he estado en África y ahora estoy aquí. Después de tres consejos de guerra estoy aquí predicando y enseñando a las personas lo que dice la palabra de Dios.”

Amparo Aguilar Arribas

Vaig ser al taller poc més d’un any, perquè el meu desig era servir plenament. Per això vaig escriure una carta a la direcció. “Facin-me servir de la manera que sigui més útil”, els deia. Em van enviar una invitació per anar a servir a Betel, la sucursal nacional que teníem a Barcelona. Es tractava de fer una feina de voluntari rebent a canvi allotjament, manutenció i una petita quantitat de diners per pagar-se les coses essencials, com ara les maquinetes d’afaitar. Aquests diners s’adquirien a través d’aportacions voluntàries dels mateixos testimonis de Jehovà. Voluntàries de debò. Jesucrist ho va dir: “heu rebut gratuïtament, doneu gratuïtament”.

Havien passat nou anys. nou anys adaptant-me a diferents presons. nou anys que ho havien transformat tot.

A Betel cada mes em baixaven l’arxiu per registrar l’activitat de tots els testimonis de Jehovà que estaven al servei de l’obra cada dia, és a dir, els que predicaven a temps complet, els precursors. L’arxiu, ordenat alfabèticament, era de persones a qui jo no coneixia personalment –només en tenia una foto–, però de qui sabia tota l’activitat, els noms i els cognoms. Amparo Aguilar Arribas era la primera fitxa. Una dona preciosa, com una actriu de cinema. Amb ella, ens vam casar el juliol del 1978.

El circuit

Després de casar-nos, a l’Amparo i a mi ens van assignar a la congregació de Pamplona. Va ser un temps preciós! Hi vam estar molt bé: el caràcter de la gent, la manera de reaccionar… Gairebé tots eren de l’Opus Dei i solien escoltar-nos. Després ens van enviar a fer una obra de circuit. Consistia a visitar diferents congregacions; unes vint. Ens encarregàvem de tota la zona de Sabadell, Terrassa i fins a Manresa. Cada setmana estàvem en una congregació diferent. Oferíem orientació, estímul si hi havia algun problema, elogis…

Durant la primera visita que vaig fer em va tocar fer una dissertació sobre l’obediència. Vaig demanar a tota la canalla que per a la propera reunió fessin un dibuix d’allò que els agradaria més tenir al paradís. El dia següent els vaig fer pujar a la plataforma amb els dibuixos. “¿A ti qué te gustaría tener en el paraíso?” “Una vaquita que me dé leche”, “Una piscina”, “Unos pajaritos”, “Mi hermanito que no está”… Ells el dibuixaven així, el paradís. La segona pregunta era: “¿Cómo podrás tener lo que más te gusta en el paraíso?”. Això em portava a concloure parlant sobre l’obediència: si no som obedients, no podrem ser feliços al paradís. Amb dues preguntes tan senzilles podíem tractar un tema extremadament important!

Vaig ser al circuit cinc anys i mig. Vam haver de deixar aquesta tasca l’any 1983 perquè l’Amparo va quedar embarassada. Vam tenir una nena, la Sarai. I després de la nena va venir el Cristian; la parelleta. I amb la parelleta vaig haver de tornar al torner mecànic.

Colònia per a Jehovà

T’hi has de dedicar molt, als fills. Els has d’explicar bé les coses per tal que les entenguin i, amb el temps, puguin acceptar-les. També has de cuidar l’entorn. Abans de començar el curs sempre intentàvem parlar amb la tutora de l’escola per donar-li instruccions. Tot i que érem coneguts aquí i als mestres no els estranyaven les nostres indicacions, hi havíem d’estar a sobre.

Nosaltres no celebrem els aniversaris, per exemple. I a l’escola se celebren tots els aniversaris dels nens de la classe. Què els dèiem nosaltres, als nostres fills? “A ti te gusta cumplir años, ¿verdad? Porque ya eres más mayor. El papa también quiere que tú cumplas años. ¿Sabes por qué no celebramos el cumpleaños? Porque tiene un origen pagano. La tarta es redonda porque se hizo en signo de la diosa Tanit y las velitas son para que tú pidas un deseo y el poder mágico, que no es de Dios, te lo conceda.” Explicant-ho als nostres nens, descobrien l’origen pagà del pastís i de les espelmes. I arribava un moment que ells mateixos decidien que no volien celebrar els aniversaris.

Els nostres fills, sobretot el Cristian, sempre feien les preguntes quan ja eren al llit. Amb una son… “Y, papá…, ¿por qué Jehová ha hecho los que no son testigos de Jehová?” I pensaves: “Com és que entra en aquesta temàtica a aquestes hores?!”. La Sarai també tenia sortides d’aquelles que no s’obliden fàcilment. Una vegada la meva dona parlava amb ella del Creador, de la varietat de les flors, del planeta tan bonic en què vivim… Li explicava que era meravellós, que s’havia de sentir reverència i atracció per aquest món tan bonic, i ella va saltar: “Sí, mama, ¿quieres que le compremos un frasquito de colonia a Jehová?”.

Bypass

Vaig treballar de torner fins que l’empresa va plegar perquè la tecnologia ja havia quedat obsoleta. Aleshores amb l’Amparo vam fer una petita empresa de serveis per a les comunitats de veïns que dura fins avui. Tenim dues noies que fan la feina i l’Amparo la supervisa. Jo ja estic jubilat perquè tinc problemes greus al cor. Em van haver d’obrir, treure el cor, parar-lo, posar-n’hi un d’artificial, treure’m vena, posar-me tres bypass, i tornar- me a tancar. I sense cap transfusió de sang, és clar. La Bíblia ho deixa molt clar. A Gènesi 9,3-4, per exemple: “Us servirà d’aliment tot el que té vida i es mou, com també tots els vegetals: tot us ho dono. Però no mengeu la carn amb la seva vida, és a dir, amb la seva sang”. Una transfusió de sang és alimentar- se intravenosament.

Em van operar l’any 2006. Vam anar a una clínica privada a Barcelona, a la Sagrada Família. Llavors només teníem l’opció de la privada; ara la Seguretat Social ja ens comença a recolzar, perquè s’estan adonant que les recuperacions de les operacions sense sang són molt més ràpides. El doctor Castro, que ha operat molts testimonis de Jehovà, treballava a la Sagrada Família i emprava un sistema sense fer transfusions que va molt bé. L’havia començat a exercitar feia temps, arran d’una petició dels nostres germans.

Coherència i convicció

Avui a Figueres tenim cinc congregacions: tres de parla espanyola, una de parla francesa i una de catalana. I ens hem adaptat per fer arribar la Veritat a tothom. Ara que hi ha tanta immigració, aprenem tots els idiomes que calgui per portar el testimoni arreu. Hi ha congregacions xineses, àrabs, panjabis, romaneses, angleses… i també grups de llengua de signes.

Sóc ancià, això vol dir que tinc capacitat per ensenyar. A la meva congregació m’encarrego de moderar i d’instruir en l’estudi sobre els textos de la nostra revista La Torre de Guaita. Per assumir aquesta responsabilitat cal ser molt coherent. Has de tenir consciència moral; no pots pujar a l’escenari o a una plataforma a fer trampes; no pots ajudar els altres si no tens una base moral. No tant per la gent que tens davant, sinó per la relació personal que estableixes amb el Creador. Jo he tingut el privilegi d’assumir aquesta responsabilitat en algunes de les nostres assemblees anuals multitudinàries. Des de la plataforma m’he dirigit al Palau Sant Jordi de Barcelona, al Camp Nou i a la plaça de toros de les Arenes. He tingut oportunitats molt bones, de molta responsabilitat.

Ser coherent amb les teves conviccions et dóna una satisfacció que no té límits. I els principis de Jehovà, els meus, són clars; no hi ha ambigüitats. Potser per això pensar en el passat no em fa gens de mal.