Han passat vint anys de l’inici de “la guerra que va horroritzar Europa”, un horror que encara no és passat. Analistes locals parlen de la possibilitat d’un nou conflicte, perquè allà on les oportunitats no estan disponibles ni són justes, i on l’educació és una desraó que enfronta i exclou, s’enforteix la religió com a única referència, certesa, estructura i esperança. Però la religió com a trinxera, i no només com a sentit, reactiva també la por, la desconfiança, el recel. Les ferides segueixen obertes, així com segueixen presents el trauma i les seves conseqüències.

El camp de refugiats de Mihatovici, a Bòsnia, encara roman actiu, amb presència de famílies que fora d’ell no se senten segures ni saben què fer o on anar. En els pobles, els dies encara es transiten entre les runes, les restes de bombardejos i les mines antipersona. Els nens cuiden les ovelles i els joves que poden es dediquen a la construcció. Al poble de Tuzla hi ha el dipòsit de restes humanes més gran del món, i es continuen buscant les fosses comunes on durant la guerra es van escampar els cadàvers per evitar que fossin localitzats i identificats.

Voluntaris i cooperants s’acosten a Bòsnia cada estiu, tot i que cada vegada menys. L’experiència és dura; no se’n surt indemne. Troben nens i joves que han nascut després de la guerra, però, tot i això, romanen allunyats de gairebé qualsevol oportunitat de mirar l’existència amb uns altres ulls. Una cosa tan senzilla com la presència d’un pallasso pot ser inoblidable. Els voluntaris i cooperants cal que s’apropin oberts a les necessitats, perquè no es tracta d’imposar, sinó de vincular-se i deixar-se interpel·lar per aquests altres, i el descobriment és mutu, en l’intent d’articular vivències artístiques i simbòliques que acompanyin l’expressió i l’elaboració. Com a part d’aquest horror que encara continuarà durant molt temps es fan cerimònies i rituals col·lectius en què es recorden, s’anomenen i es fan presents els morts que han estat identificats recentment, o fins i tot els que segueixen desapareguts. I es busca espai per a la festa, el riure, la celebració o la representació d’una vida que tingui sentit durant almenys unes hores o uns dies.

En els darrers anys, milers de persones reivindiquen a casa nostra, en manifestacions, concerts i actes diversos, la seva solidaritat amb els refugiats i desplaçats provinents ara, principalment, de Síria. Els dits acusadors es dirigeixen moltes vegades a polítics propis, o fins i tot aliens. Però l’acte polític és personal i intransferible. Estem en democràcia i, sí, té forma representativa, tot i que qui ens representa davant la crida de la vida? En qui i per què deleguem la nostra actitud compassiva? Hi ha un acte polític –que és també profundament espiritual— en el fet d’implicar-nos en una causa on la nostra condició humana es posa en qüestió, i de comprometre’ns en la transformació amb les nostres decisions, eleccions, pràctiques i hàbits quotidians. Aquesta relació que sembla tan evident entre allò que som i allò que fem, i el que passa tan a prop o tan lluny, en “els suds” del món, sovint és resistida, rebutjada o ignorada fins i tot per aquells que se senten solidaris.

No resulta fàcil sostenir la moral ni per als que hi van de pas, ni per als que han vist l’horror i segueixen allà, o per als que reben noves vides en aquest context de deteriorament i desesperança. Des d’aquell passat d’extermini, i aquest present d’abandó i indiferència, les arrels de la vida s’assequen, i, tot i així, hi ha éssers heroics que aconsegueixen aferrar-s’hi. 

Amb agraïment a Jordi Rodri i a l’ONG Trenkalòs per l’entrevista feta per a l’elaboració d’aquest article.