Tinc 42 anys, soc mare de dos nens de 7 i 9 anys i, de vegades, malgrat ser psicòloga, sento la frustració, la por i el dubte de no saber si estic educant-los “bé”. A vegades aquesta por se’m converteix en empipament, en ràbia, en ira… No obstant això, pensar que aquesta ira és necessària i bona per al desenvolupament i el creixement personal i interior em calma i em consola. En aquest article, m’agradaria oferir-vos l’oportunitat de poder construir una mirada diferent cap al sentiment de la ira, aquesta emoció que tots els éssers humans, indiscutiblement, hem sentit alguna vegada. De les quatre emocions bàsiques –la por, la ira, l’alegria i la tristesa–, la ira és la que està més mal vista socialment. Sembla com si no volguéssim sentir-la, ens recriminem quan la sentim i, alhora, també ens costa sostenir-la quan els nostres menuts fan una rebequeria o s’enrabien. La primera vegada que en una formació com a terapeuta Gestalt em van oferir una mirada positiva cap a la ràbia, se’m va obrir la ment i encara recordo la sensació de relaxació que em va envair. Em vaig dir: “No soc dolenta per sentir-me enfadada…”, o en sentit positiu: “Soc igual de bona persona quan m’empipo que quan estic contenta”.

Molts de nosaltres, de petits, vam rebre el missatge que la ràbia no era bona. Així, vam aprendre a mantenir-la dins nostre i l’organisme va aprendre a tallar aquesta part com si no li pertanyés. En canvi, si no sentíssim ira, no podríem aturar certes coses que no ens convenen, ni podríem posar límits, per exemple. Quan un nen o una nena “perd els estreps” i s’enrabia molt, si l’adult de referència li ordena: “Ves-te’n d’aquí fins que et portis bé”, el missatge que li dona és que no es pot enfadar. Alguns pares fins i tot no toleren que el seu fill plori, la qual cosa els obliga a engabiar aquest sentiment. És molt més positiu preguntar-li: “Què et passa? Què necessites?”, d’aquesta manera se senten respectats emocionalment i no els estem negant la necessitat de sentir les seves pròpies emocions; en aquest cas, la de la ràbia. 

Per aconseguir aquesta connexió amb les emocions (i ajudar al seu desenvolupament interior), s’ha de construir una relació de tu a tu amb els petits. Ells, en general, es perceben menys valuosos que els adults, per tant, mantenint aquesta relació els estem transmetent el missatge que “encara que jo sigui més gran i sàpiga més coses que tu, no significa que jo sigui millor que tu”.

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.