El paradís europeu

Vaig néixer en una família religiosa, conservadora. Amb el pare, en pau descansi, ens barallàvem com Tom i Jerry per coses ideològiques. “De cap a la presó; tu vés fent! Escoltes cintes d’islamistes; llegeixes llibres prohibits!”, em deia. Ell era l’imam tradicional, que no s’oposa a res, que no critica, que acata les decisions del govern. Jo era jove. Vaig entrar en contacte tant amb grups islamistes com amb gent d’esquerres. Com altres joves, buscava sortides a la situació econòmica i política del país. M’atipava de The Beatles i Bob Marley, i volia canviar el món. L’esquerra m’atreia, era el progrés, però xocava amb les nostres arrels: era un error importar el que es vivia a la societat occidental a una societat basada en la fe i la creença com la del món arabomusulmà. El nou islamisme, en canvi, es presentava com una cosa innata al poble, pròpia, històrica, i es mostrava d’una manera moderna, que abraçava la societat, la cultura i la política.

Estudiava molt i treia bones notes. Però abans d’acabar el batxillerat, se’m va ficar una idea al cap: marxar del Marroc. La immigració era un fenomen social que formava part de la nostra cultura. Els marroquins que marxaven, tornaven al Marroc per vendre’ns l’Europa de les il·lusions. Arribaven amb cotxes carregats i construïen cases al Marroc. La televisió també feia d’Europa el paradís. I jo volia el meu cotxe, una casa i un compte ple de diners!

Quedar-se al Marroc no t’assegurava res: estudiaves batxillerat, una llicenciatura, fins i tot un doctorat, i després no tenies feina.

El 1989 vaig marxar amb tren del Marroc, amb dos amics més. Era estiu i a Lleida s’iniciava la campanya de la fruita: vam aturar-nos allà per fer alguns diners. Entre el Marroc i Espanya aleshores no hi havia visat i, per això, els immigrants acabats d’arribar teníem tres consignes: “Buenos días”, “Gracias” i “Cuidado con los polis”. Els policies eren el nostre malson. 

Allà vaig tenir la primera bufetada: el contrast de l’imaginari europeu amb la realitat. Això és Europa? A més, hi havia paisans marroquins que eren la xusma; feien d’intermediaris: buscaven feina i després te l’oferien a canvi de la meitat del que cobraves. Malvivíem. Treballàvem al camp, donàvem la meitat del sou a la xusma i dormíem a l’estable. Vivíem la immigració més dura. Vaig odiar Lleida. Al cap de dos mesos, vaig conèixer Barcelona: cosmopolita, oberta, amb gent de tot el món…  “M’hi quedo”, vaig pensar.

Dormia a l’alberg de joventut. Al principi vaig fer de professor de francès, vaig repartir propaganda al carrer i vaig treballar en un parell de restaurants. No sempre tenia feina i, per tant, no sempre podia pagar l’alberg, però els treballadors i l’amo m’hi deixaven estar sense pagar. Em tractaven com un més de la família. I l’any 1991 em van oferir feina: vaig començar fent de pintor i vaig acabar de recepcionista de l’alberg.

Vam asseure’ns a parlar. No va ser difícil, ens coneixíem: portàvem els nens a la mateixa escola, compràvem al mateix forn de pa, fèiem el tallat al mateix bar… Ells ens deien: “Sois bienvenidos a abrir zapaterías o fruterías, pero mezquitas, no”.

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.