La vida de Francisco Rodríguez, testimoni de Jehovà. Perseguit. Incomprès. Jutjat. Fidel als seus principis: “A mÍ no me puede acusar de nada. Estoy aquí porque soy testigo de Jehová”.

Quan encara era un nen, el meu germà gran em va portar la Veritat; l’havia conegut a Granada mentre feia la mili. Ui, quan el mossèn va saber que teníem una Bíblia a casa! Ens va dir que nosaltres no la podíem tenir, que la interpretació de la Bíblia només la podien fer ells. Des d’aleshores hi va haver una persecució constant.

A Las Alpujarras la situació econòmica era molt dolenta i vam decidir anar a viure a Catalunya. Ens vam instal·lar a Cabanes, un poblet a prop de Figueres. Aquí, tota la família vam començar a estudiar la Bíblia. Després de rebre la visita d’alguns germans, vam organitzar un petit grup de trobada i vam tenir la sort de rebre conferències de dos germans missioners vinguts d’Amèrica.

Justament va ser a Amèrica on, cap al 1800, van néixer els testimonis de Jehovà. En adonar-se que a les esglésies s’ensenyaven coses que la Bíblia no deia, un grup de joves es va dedicar a estudiar-la a fons i a fer conferències per difondre la Veritat a comunitats catòliques, protestants, mormones, adventistes…. Amb el temps, aquests joves es van dir testimonis cristians de Jehovà, seguint, entre d’altres, el versicle d’Isaïes 43: 10-11: “Ho dic jo, el Senyor: Els meus testimonis sou vosaltres, i ho és també el meu servent, que m’he escollit perquè comprengueu i cregueu en mi, i entengueu que jo sóc. Abans de mi no hi ha hagut cap Déu, i no n’hi haurà cap després de mi. Sóc jo, sóc jo el Senyor. Fora de mi, ningú no salva”.

Els dos testimonis vinguts d’Amèrica eren això, testimonis de la Veritat. I amb un d’ells, Carlos Warner, el calorós 8 d’agost de 1958, vam anar a refrescar-nos al riu la Muga. Un cop allà, després de fer un discurs, em va dir: “¿Algo impide que te bautices?”. “No, yo quiero servir a Dios”, vaig respondre-li, contundent. Havia estudiat les veritats de la Bíblia i tenia clar que em volia fer deixeble de Jesús. Aquella tarda, mentre el sol es ponia, em vaig submergir a la Muga i així vaig quedar batejat. Tenia tretze anys.

Somos rebeldes
L’endemà, Carlos Warner em va portar a predicar amb ell tot el matí. Per tal que ningú no sospités de nosaltres i ens perseguissin, trucàvem només a dues portes per carrer i després canviàvem de carrer. No érem legals. A més, l’Església catòlica tenia molt interès que no prediquéssim. La persecució era brutal i arribava a tots els àmbits. Al col·legi, van obligar les meves dues germanes petites a penjar-se pancartes i a passejar-les per tot el poble. “Nos resistimos al orden. Somos rebeldes: no queremos hacer religión”, deien. No s’estaven d’històries!

Els veïns també ens van denunciar perquè fèiem reunions. Per això vam decidir canviar l’horari de les trobades i posar vigilància. Ens reuníem a les set del matí del diumenge o bé, entre setmana, a les dotze de la nit. Com que la casa on ens trobàvem tenia dues entrades, teníem vigilants a totes dues portes i segons on fos la Guàrdia Civil sortíem per l’una o per l’altra. Ho vam haver de fer durant tots els anys que vam ser a Cabanes.

Arran d’aquest control, vam decidir anar a viure a un lloc més gran i ens vam instal·lar a Figueres, al carrer Muralla, número 1. A casa nostra va començar a reunir-se un grup més organitzat i ja fèiem totes les activitats pròpies dels testimonis de Jehovà: trobar-nos en grup per rebre instrucció, acollir visites de germans de Barcelona… A Figueres teníem més ànims; ens hi sentíem una mica més bé.

Literatura a l’altell
Com que no estàvem reconeguts legalment, les nostres publicacions eren censurades. De fet, se censurava tot allò que portés la contrària a l’Església catòlica. Si l’Església catòlica hagués explicat bé la Bíblia i hagués actuat en conseqüència, no hi hauria hagut problemes: les nostres publicacions els haurien encantat, als mossens! Però no era així. Aquells escrits posaven al descobert les falsedats que ha ensenyat l’Església en nom de Déu. Èxode 20: 4-5, per exemple: “No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha dalt el cel, aquí baix a la terra o en les aigües d’aquí baix. No els adoris ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu-gelós: demano comptes als fills de les culpes dels pares fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen”. Les esglésies catòliques estan plenes d’imatges que la gent idolatra!

Aquelles publicacions, doncs, s’havien d’anar a buscar clandestinament. Moltes venien de França, perquè allà hi havia llibertat, i arribaven a Figueres, per la proximitat amb la frontera.

“Oye, ¿vosotros podríais guardar aquí algunas cajas de literatura?”, ens va dir un germà un dia. “Bueno, pues sí.” La literatura era aleshores la traducció del Nuevo Mundo, les escriptures cristianes gregues o Nou Testament, i alguns fullets que parlaven de temes específics com la Trinitat, l’infern o la immortalitat de l’ànima. No se’n va parlar més.

I, una nit, un senyor desconegut truca a la porta. “Traemos literatura.” Havia parat la furgoneta davant de casa. “Si no nos han dicho nada”, vaig fer jo. “Es igual. Venga, hagamos una cadena.” Les meves germanes, els pares i jo vam ajudar a treure les caixes del doble fons de la furgoneta, les vam pujar a casa, i el germà va marxar. Vam posar tota la literatura a l’altell, esperant que els germans de Barcelona la vinguessin a buscar. Però pocs dies després van detenir una germana gran, la Martirio, i li van preguntar si em coneixia. En sortir de la comissaria, va venir corrents a casa: “La policía te está buscando”. Des de la finestra vèiem els guàrdies civils passejant pel carrer. Em vaig posar en contacte amb els germans de Barcelona i els ho vaig explicar. En plena nit van aparèixer amb un dos cavalls i es van emportar la literatura. Vam haver de fer molts tripijocs perquè la gent no la veiés, però al final la vam salvar i no ens van detenir.

Ni petate ni uniforme. O de com podrir-se a l’Àfrica
El nostre grup de testimonis havia anat creixent i jo, d’alguna manera, en portava la direcció. Ens reuníem a casa. Érem uns deu o quinze publicadors, és a dir, persones que havíem estudiat la Bíblia i en predicàvem les bones noves. A vegades, entre publicadors i invitats, arribàvem a ser més de quaranta-cinc.

Aleshores jo tenia vint anys i em van cridar a files. Em vaig presentar a Girona. El coronel: “Bueno, ¿tú por qué no quieres coger el petate ni el uniforme?”. “Presento mi objeción de conciencia. Soy testigo de Jehová y como cristiano no puedo participar en algo que es un entrenamiento para la guerra; yo amo al prójimo y Jesucristo me enseñó a amar, no a odiar a mi semejante. Por eso no puedo participar en una entidad que se prepara para esto.” L’home, seriós, em va dir: “Solamente en la Guerra Civil un cuáquero presentó una objeción similar en Gerona. Desde entonces es el primero que hemos oído aquí.”

Des de Girona em van portar al campament de Sant Climent Sescebes. Allà sí que ens coneixien! Així que el comandant va saber que era testimoni de Jehovà, colèric, al menjador, davant de tot el regiment, va cridar: “¡Francisco Rodríguez!”. “Presente, ¡aquí estoy!” “¿Por qué no has cogido el petate? ¿Por qué no has cogido la ropa?” Vaig repetir el mateix que havia dit al coronel de Girona i la resposta va ser amenaçadora: “¡Haré que vayas al África! ¡Haré que te pudras allí! ¡Te voy a hundir!”.

Els xavals em deien que m’estava buscant la ruïna, que valia més que obeís. Però jo tirava endavant la meva decisió.

Em van portar a un barracó on m’esperaven el mossèn, el coronel que m’havia escridassat, el tinent coronel i el comandant. “Vamos a ver: tú harás el juramento a la bandera aquí. Aquí nadie te va a ver.” I el mossèn, el pater: “Mira, el soldado de Cristo y el soldado de la Patria encajan perfectamente”. Jo li vaig respondre: “Jesucristo dijo que no se puede servir a dos amos; ¿cómo me dice usted que encajan? La Biblia dice que solamente puedes amar a uno. Si amas a uno, odias al otro. No es compatible…”. L’home em va respondre amb excuses. Jo l’escoltava, però van veure que no hi havia res a fer i em van dir: “Pues lo sentimos mucho, pero te vamos a tener que procesar”. “Bueno, yo estoy dispuesto; ustedes hagan lo que tengan que hacer, que yo sigo con mis ideales.”

El mateix coronel va ser el que em va prendre declaració. Em van enviar al castell de Figueres. Processat. Tancat al calabós. Tres mesos.

Batalló Arapiles 62
Després em van destinar al batalló Arapiles 62, a la Seu d’Urgell. Mesos més tard, em van traslladar amb tren, emmanillat, a Capitania General, a Barcelona, per fer-me el primer consell de guerra, el primer judici militar.

Com que feia més de sis mesos que estava pres, a Barcelona em van deixar en llibertat amb la condició que em presentés de nou al cap de dos dies a la Seu d’Urgell. Allà vaig haver de fer altra vegada la mateixa pantomima: presentar la declaració d’objecció de consciència i dir que no faria la mili. Em van tornar a processar; ara a la Seu d’Urgell.

Háblame
El calabós de la Seu era petit, només tenia una llitera. Una llitera i una petita finestra amb barrots que donava a l’exterior, on hi havia el guàrdia que em vigilava: un soldat a qui quedaven tres mesos per acabar el servei i fer-se seminarista. “Tú háblame; aunque yo no te diga nada, tú háblame”, em deia des de l’altra banda de la finestra. El noi tenia inquietuds religioses.

Al cap d’una setmana de parlar-li, es va treure l’uniforme, va entrar amb mi dins el calabós i es va declarar objector de consciència. Catòlic objector.

Li vaig dir que objectar essent catòlic no era defensable, i que li ho podia demostrar si examinàvem la Bíblia plegats. No podia concebre que aquell noi, havent fet un pas tan decisiu, defensés coses increïbles. Vam passar hores i hores investigant la Bíblia al calabós. I allà va conèixer la Veritat i va decidir fer-se testimoni de Jehovà.

Li van fer un consell de guerra i el van enviar a Cadis, al castell de Santa Catalina. Allà, acompanyat de molts altres testimonis de Jehovà, es va batejar en un bidó d’aigua. I li van caure sis anys de presó. A mi, de la Seu d’Urgell van portar-me a la presó Model, a Barcelona. Em van posar a la tercera galeria, a la “galería de los gusanos”, on hi havia els presos reincidents. Em van prendre la Bíblia i la resta de llibres que duia, però jo vaig fer una instància al director perquè me la retornés.

El pater, el cap de serveis i el director de la presó em van cridar, i el mossèn em va fer el sermó pertinent. Jo li vaig dir: “Mire usted, a mí no me puede acusar de nada porque ni he robado, ni he mentido, ni soy un criminal, ni he hecho nada por lo que se me pueda juzgar. Si estoy aquí es porque soy testigo de Jehová y estoy llevando a cabo las normas que Cristo dijo. Y mire usted, usted tiene aquí a borrachos, ladrones y asesinos, y cada domingo viene a hacerles misa. Ese es su rebaño. Cuídelos, guíelos, porque esos sí que necesitan guía y ayuda. No basta con hacerles misa e irse.” Em van tornar la Bíblia.

 

 

> Continuarà al proper número

> Article complet a la versió en paper de Dialogal.