Tan sols les idees poden ser perfectes. Nosaltres, cada un de nosaltres, fets de carn, ossos, teixits, pensaments, emocions i desitjos, no som mai la idea que tenim de nosaltres mateixos. 

Si fóssim capaços de deixar anar aquesta idea construïda d’un jo que no és cert… Si fóssim capaços d’acceptar que el nostre ideal és tan sols quelcom que ens està allunyant d’una realitat mil vegades més plena i sempre més autèntica…

Si fóssim com el terrissaire que amb mà ferma conté el fang per fer-lo créixer i amb mà lleugera permet que la forma sorgeixi… 

O com la mare bondadosa que un i mil cops somriu amb gest proper al seu infant quan cau, però deixa que s’aixequi sol, perquè aprengui que és fort i que pot fer-ho. 

Quan callo un moment i amb els ulls ben oberts em miro de debò…

Observo i acullo la meva manca de comprensió. Observo i acullo la meva impaciència. Observo i acullo les meves limitacions. Observo i acullo les meves ganes de córrer quan no puc.

Observo i acullo la meva mandra quan hauria de córrer. Observo i acullo el meu ideal de mi mateixa i que lluny que me’n sento tants cops. Observo i acullo la meva duresa. 

Observo i acullo la meva saviesa. Observo i acullo la meva ment clara.

Observo i acullo la meva dolçor. Observo i acullo el meu cos canviant.

Observo i acullo la bellesa que m’habita. Observo i acullo la meva serenitat. Observo i acullo les meves múltiples facetes. 

Observo i acullo la meva llum i la meva ombra. 

M’observo i m’acullo amb compassió. Amb amor. 

No tinc res a esperar, res a canviar. Tot és en mi.

Sóc. 

I sent la que sóc, retrobo els altres des de l’essència que ens uneix de forma indestriable. 

Som.