I si fos cert que sense
la teva mirada l’aigua calla, la branca no cruix en caure, el vent bufa en silenci, les fulles
no tenen color?

El món entra en mi
i jo l’acullo. L’ordeno.
Li dono nom. Els esdeveniments s’encarreguen de desendreçar-lo de nou. De vegades, no tinc ni nom per donar al que vaig veient, al que vaig sentint, i he d’improvisar frases complexes que tal vegada no volen dir res. 

Però, quan medito en silenci, callo i contacto amb tot allò que hi ha subjacent a qualsevol nom, a qualsevol soroll, a qualsevol color.

Buidar-me de la interpretació és fer
o deixar de fer? 

Ho faig, això? O més aviat deixo de fer el que feia i em deixo fer?

La ment s’entortolliga
a la recerca d’una comprensió sempre massa esquiva. 

Sento, experimento l’instant i m’obro a l’arrel de la mateixa existència.

Asseguda en aquest
lloc on tot existeix
en la profunditat de
la immanència, no sé quina forma emanarà d’aquest silenci.
Tan sols contemplo, testimoni callat, el meravellós esdevenir
de l’instant. I sento en l’absència tots els que han marxat i ja coneixen el misteri de l’ésser, una presència callada i propera que calma i acompanya
el nostre caminar
per la Terra.

Una espelma m’acompanya.
Il·lumina el moment mentre es va consumint. Com cada ésser vivent. Som flama etèria, matèria amb aparença de densitat, que s’esborra en brillar. 

Fa anys, un fabricant d’espelmes em va dir que la bona espelma
és aquella que va fonent-se a poc a poc i, en apagar-se la flama, ja no hi ha cera.

Quin rostre teníem abans que naixessin
els nostres pares? 

Em rendeixo al misteri, amb el cor habitat d’una pau sense nom.