Giusepina Nicolini, alcaldessa del municipi de Lampedusa, l’illa italiana més meridional, va ser unes hores a Barcelona per recollir el Premi per la Pau que concedeix l’Associació de les Nacions Unides a Espanya amb el suport de la Diputació de Barcelona i de l’Ajuntament de Barcelona. El jurat del premi va voler reconèixer l’acollida que fan els ciutadans de Lampedusa als qui hi arriben per mar buscant refugi i asil, i el lideratge de la seva alcaldessa, i, alhora, agrair-los la seva disposició i el seu treball ingent. Dialogal va tenir ocasió d’entrevistar breument l’homenatjada i ens vam interessar principalment pels aspectes religiosos i/o espirituals de l’acollida humanitària a l’illa.

A banda de l’acollida humanitària, es fa algun tipus d’acollida espiritual a l’illa?
A Lampedusa hi ha una parròquia on conflueixen diverses organitzacions d’origen cristià com Càritas i el Moviment dels Focolars, però els refugiats hi acudeixen independentment de la seva tradició religiosa. Hi preguen o hi van, simplement, perquè saben que hi trobaran algú que els escoltarà. Entre els refugiats també hi ha sacerdots i imams al voltant dels quals s’organitzen pregàries o celebracions. A la parròquia no hi ha una activitat pròpiament interreligiosa, però hi conviuen les diverses religions de forma natural i espontània. Amb motiu de la commemoració del 3 d’octubre sí que celebrem un acte institucional pròpiament interreligiós; a la darrera edició hi van participar nou tradicions religioses diferents. Pel que fa als morts, quan arriben cadàvers a les nostres platges no sempre se sap de quina tradició religiosa són; però mirem sempre de fer cerimònies senzilles de comiat als difunts, sovint dobles: musulmana i cristiana. Si hi ha un gran nombre de cossos es traslladen a l’illa de Sicília i es distribueixen entre alguns municipis i aleshores depèn dels alcaldes…

El 3 d’octubre de 2013 es va produir el naufragi més important davant les costes de l’illa: hi van morir més de 360 persones…
Efectivament, aquella enorme pèrdua de vides humanes va canviar la perspectiva de la ciutadania, les coses van canviar arran d’aquell naufragi: hi va haver la visita del papa Francesc i la nostra crida per demanar ajuda. La ciutadania, l’opinió pública, el territori, els ajuntaments, tothom s’hi va involucrar i s’ho va sentir propi. Els qui fan les normes diuen: “tornem-los a casa seva”, “no els acollim”, però des del terreny no es pot deixar d’acollir, a Lampedusa, a Grècia… s’ha d’actuar. I després d’actuar s’ha de pressionar perquè els polítics canviïn les normes. L’acollida està recaient sobre les espatlles dels ciutadans.

El canvi, doncs, va ser un canvi de les persones…? Què les va fer canviar? D’on surt la força per fer aquest canvi interior?
Quan reps en plena cara l’impacte d’una gran injustícia… us parlo de quelcom brutal, molt fort, molt terrible: la visió de cossos de criatures mortes, el patiment a les cares, relats de sofriment i de desesperança… treus la força, la treus del reconeixement de la injustícia, i decideixes que allò s’ha de combatre, decideixes lluitar i no resignar-te i acceptar-la. Penso que els de Lampedusa no som diferents dels altres, qualsevol persona és capaç de treure aquesta força a partir del moment en què reconeix l’altre com a persona i deixa de considerar-lo un número. Per això la informació té una importància cabdal, s’ha d’informar d’allò que està passant realment, només així canviarà també la percepció de l’opinió pública.

Lampedusa té tradició hospitalària…
Sí, la nostra illa ha tingut un paper de jaç de diverses cultures: les víctimes de naufragis ja s’hi refugiaven des de temps molt antics. Un testimoni d’aquestes estades és un lloc de culte molt antic: el temple de la Madonna de Santo Sauro, un santuari que antigament rebia el nom de l’illa, Nostra Signora di Lampedusa. La descripció que en va fer al seu rei el capità responsable de la colonització de l’illa per part dels Borbons deia que l’indret que havia descobert era un únic espai que tenia dues estances, una habilitada per al culte cristià i l’altra per al culte musulmà…

I de convivència entre religions, doncs…
Deixi’m que li expliqui una llegenda molt popular a Lampedusa: és la història d’un esclau que va aprofitar una parada de la seva nau a l’illa per amagar-se i guanyar la llibertat. En aquells temps, l’illa era gairebé deserta i per sobreviure als desembarcaments de bàrbars, cristians, musulmans, etc., duia un medalló amb dues cares, una amb una creu i una altra amb una mitja lluna, i segons qui veia arribar en mostrava una o l’altra… Lampedusa ha estat, des de temps molt antics, una terra diversa en l’aspecte religiós. A la cerimònia interreligiosa de la qual li he parlat, que celebrem cada 3 d’octubre, cristians, musulmans, budistes, sikhs, hindús… tots hi aporten alguna cosa, a través d’una pregària o d’una cançó de la seva tradició. Es tracta d’una diversitat en la unitat: la unió per retre homenatge als morts, a les víctimes de la injustícia que veiem diàriament, per recordar la dignitat de tot ésser humà, la llibertat de moviment, el dret a l’asil… diverses creences i religions diferents, però que reconeixen els valors fonamentals. Aquest és el missatge que hauria de recollir la política i haurien de recollir els estats… Diversos però units en els drets humans.