La presència a Barcelona de Nadia Murad Basee, pel fet d’haver-li estat concedit el Premi per la Pau de l’Associació de les Nacions Unides, ens dóna l’oportunitat d’acostar-nos a aquesta jove yazidita, d’aspecte fràgil però de gran coratge i fermesa. Nadia Murad, malgrat haver-ne estat víctima, ha trobat la força per erigir-se en testimoni de la violència exercida per l’Organització Estat Islàmic (OEI), per denunciar la inhumanitat de la guerra i l’immobilisme dels qui ens la mirem de lluny. Ha parlat de vexacions i d’atemptats a la dignitat soferts en primera persona, i del genocidi del qual és objecte el poble yazidita. Ho ha fet davant el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, davant els mandataris del món reunits en Assemblea General, davant el Consell d’Europa i en molts altres fòrums. Recentment ha acceptat ser ambaixadora de les Nacions Unides per a la dignitat de les víctimes del tràfic de persones. Això i els premis amb els quals la distingeixen l’obliguen a reviure el seu sofriment, però –segons les seves pròpies paraules– l’esperonen a denunciar els crims comesos i a reclamar ajuda per als qui, com ella, han sobreviscut a la barbàrie.

El relat de Nadia Murad és esfereïdor. L’agost del 2014 el seu poble, Kocho, i altres pobles de la regió kurda de Sinjar, a Irak, són presos pels combatents de l’OEI. A partir d’aquell moment comença una acció sistemàtica d’anihilació de la població yazidita. Tots els homes i els nens de més de vuit anys són assassinats i enterrats en fosses comunes. Els petits seran ensinistrats com a combatents. Les dones de més de 40 anys també són assassinades. És així com la Nadia veu morir la seva mare i sis dels seus set germans. Els qui s’han fet amos dels pobles traslladen les noies i les nenes a les capitals per convertir-les en esclaves sexuals; són violades i repartides com a botí de guerra. Passen a ser objecte de compravenda als mercats i a les places. La Nadia té quatre propietaris diferents, fins que aconsegueix escapar amb l’ajuda d’una família sunnita que la treu de la regió. Gràcies a la solidaritat dels kurds del sud de Turquia, arriba als camps fronterers del país veí, on es calcula que des de les primeres ofensives de l’OEI s’han refugiat unes 400.000 persones. Ella té la sort de marxar del camp en un contingent de dones vulnerables que viatgen directament a Alemanya. Allà ha rebut assistència i tractament psicològic, “per poder tenir una vida nova”, ens diu, “i recuperar l’honor i la dignitat que vam perdre”. Amb tot, un dia pren la determinació de fer pública la seva història, i amb el suport de Yazda, una organització creada per membres de la diàspora yazidita als Estats Units, reclamar justícia i aturar el que sens dubte és un genocidi contra el seu poble. Per aquesta acció viu amenaçada de mort.

Actualment el 80% dels yazidites viuen en camps de refugiats

Els yazidites són un poble del Pròxim Orient marcat per ser una minoria resistent als assimilacionismes culturals i religiosos al llarg dels segles, principalment musulmans –ja des del segle vii van ser perseguits per resistir-se a la islamització, més tard van ser víctimes de l’expansionisme otomà i actualment ho són de l’OEI, que els considera heretges. Parlen el kurmanji, un dialecte del kurd, i professen el yazidisme, una religió sincrètica que té elements del zoroastrisme (amb el qual comparteix arrels), del maniqueisme, del judaisme, del cristianisme nestorià i de l’islam.

La cosmologia i les creences del poble yazidita, transmeses oralment de generació en generació, són part del patrimoni religiós i cultural de la humanitat; són una forma singular d’aproximació al diví i a la transcendència que preserven els yazidites del món. Es fa difícil calcular-ne el nombre després de repetides diàspores. La majoria havien trobat recer a les muntanyes del nord de Síria i de l’Irak. Les conseqüències que la guerra ha tingut i té per a ells ens les expliquen els supervivents com Nadia Murad Basee i algunes ONG que reclamen l’atenció del món per la sort del seu poble.